Mireia Vehí. Membre del Grup de Treball de Migracions de la CUP, exdiputada de la CUP-CC i membre del Secretariat Nacional
Partim de l’anàlisi que el racisme és una estructura de poder arrelada a casa nostra, que distribueix recursos materials de manera desigual segons l’origen de les persones o de la seva família i que també opera en termes simbòlics.
El nostre moviment és eminentment blanc i per tant bevem d’aquest racisme estructural i d’aquesta lògica colonial estructural que portem tatuada . De manera que de la mateixa manera que vam assumir la necessitat que la lluita antipatriarcal fos central, és la nostra obligació política assumir una lluita antiracista com a central. Aquesta lluita no només s’enfronta a les estructures materials d’una Europa fortalesa, sinó també a les nostres mirades, a les nostres maneres d’entendre el mon i a l’etnocentrisme i el racisme que portem gravat.
Així doncs, si, com vam dir, volem ser el cavall de Troia de les classes popular, tenim l’obligació política que aquest cavall no sigui exclusivament blanc, sinó que hem de combatre el racisme que portem a dins.
Karim Sabni el Garraf. Membre de la plataforma Girona Acull, de l’Espai Antiracista Girona-Salt i de la Coordinadora Obrim Fronteres
Centra la intervenció en l’àmbit municipal. Un tema important en aquest àmbit és el del padró, ja que és requisit imprescindible estar-hi inscrit per poder accedir a qualsevol serveis bàsics (educació, sanitat, habitatge, treball, participació política). Molta gent, però, no es pot empadronar, i això exigeix fomentar l’empadronament sense domicili fix, i que aquest tingui el mateix valor i reconeixement que un amb domicili fix, sinó la gent es troba amb problemes molt greus.
D’altra banda les persones immigrades tenen «caducitat» de dos anys, transcorreguts els quals han de renovar el padró, fins a obtenir l’autorització de residència permanent. Molta gent no és conscient d’aquest termini, es queda fora del padró i això genera moltíssims problemes de tot tipus (en l’àmbit de l’habitatge, dels tràmits a fer en relació amb la situació administrativa, etc.).
Pel que fa a l’habitatge, la situació és molt greu per a tothom, i ara estem enmig d’una bombolla immobiliària amb preus desorbitats. Si això li afegim el fet de ser immigrant fa que sigui impossible trobar una vivenda. Les persones immigrades, com va passar el 2007-2008, es veuen obligades a signar una hipoteca. La majoria de persones que acudeixen a la PAH són immigrants, hi van perquè les han estafat, les han enganyat, no perquè siguin ximples, sinó perquè no els queda altra alternativa que signar hipoteques, ja que no tenen accés al lloguer. Estem vivint la mateixa situació que fa deu anys. Als negres, xinesos, moros, sudaques no els lloguen pisos, però els bancs no tenen cap prejudicis per atorgar-los hipoteques i per continuar especulant.
En relació amb els drets bàsics fins que no marxem de l’Estat espanyol la cosa no canviarà, ja que la Llei d’Estrangeria és de competència estatal, és una eina classista i racista que parla molt de deures i poc de drets. Aquesta llei divideix la societat en dos: la part que té drets i deures, i una que té més deures que drets. Els pocs drets que tenen, a més a més, se’ls poden treure i poden quedar en situació irregular, sense cap dret.
La qüestió de l’ocupació és molt preocupant, ja que sense feina no es pot accedir a moltes coses, i un dels valors socials d’on vivim és que «el treball dignifica», però moltes immigrades o bé no tenen feina o la que tenen és molt precària. No podem parlar d’igualtat, tenint en compte que ens trobem amb un sostre de vidra en l’àmbit laboral, i la situació és totalment analògica a la de les dones. Així doncs, dues persones amb les mateixes condicions no tenen les mateixes oportunitats. En parlar d’aquest tema, l’esquerra sempre intenta combatre el discurs de la dreta dient que els immigrants no venen a treure’ns la feina sinó a fer les feines que la gent «d’aquí» no vol fer. Aquest, però, és un discurs molt racista: els immigrants poden ser líders sindicals, gestors d’empresa, metges… Els immigrants són persones, i venen a competir en igualtat de condicions. Venen a fer totes les feines que pugin, a fer la seva feina aquí, així que hem d’abandonar aquest discurs.
Pel que fa al tema clau, el dret a vot, no es pot entendre que en molts municipis del nostre país hi ha una part de la població que no pot votar. Si les dones no poguessin votar ens escandalitzaríem i, en canvi, que els nostres veïns no puguin votar no ens espanta. Aquest és el problema més greu que s’ha de solucionar, per tal que tothom pugui votar. A Salt, per exemple, quasi el 50% de la població és immigrada i d’aquests el 40% no pot votar ni triar el seu alcalde/ssa. Del 60% restant només vota el 30%. Llavors, de quina democràcia parlem?
Davant d’aquesta situació, fa allà on governi la CUP faci un cens municipal alternatiu, on tothom estigui registrat al padró i tothom pugui votar, no necessàriament per triar l’alcalde, però sí en qüestions que afecten la vida del municipi. És hora de passar de les paraules als fets. És una manera de fer societat, de fer país. Com a CUP hem de ser molt valentes, i algun dia posar de caps de llista persones migrades. I és que aquí opera un racisme amagat: hi ha qui pensa que si el cap de llista es diu Mohammed això traurà vots. Per últim, és important que la participació de les persones migrades no sigui exclusivament folklòrica o simbòlica, sinó activa i real. No és suficient posar una persona de «color» a les llistes, cal que també tinguin càrrecs de responsabilitats.
Mohammad Alsharqawi. Refugiat sirià-palestí i membre de Crida Migratòria i del Grup de Treball de Migracions de la CUP
Comença solidaritzant-se amb l’Anna Gabriel ja que ell també és un exiliat i coneix el que això comporta, tant a nivell personal com col·lectiu.
Ell és refugiat, però és l’Estat qui decideix l’estatus de cada persona: refugiat, immigrant, sense papers…, però sempre els col·loca sota la mirada racista colonial europea. Els ajuntaments i la Generalitat també responen a la mateixa lògica.
No té cap esperança en que l’Estat espanyol canviï la seva política i es tracta d’un Estat racista i feixista, que es nega a acollir refugiats.
Viu a Barcelona, i comenta el Pla Ciutat Refugi 2015 que es va dissenyar com a política alternativa a la de l’Estat, però l’Ajuntament de Barcelona està aplicant la mateixa política que venia aplicant l’Estat. Aquest pla té una dotació de 10.500.000 € i en 2016 només van acollir noranta persones. L’Estat espanyol i l’Ajuntament tenen contractes amb tres organitzacions, que treballen com a mediadores entre refugiats i Estat. Es dediquen a fer servir el finançament que reben en la gestió de la situació dels refugiats.
Es tracta d’un procés racista ja que ignora totalment els refugiats, que s’han d’adaptar al programa que decideix l’Estat i les organitzacions: tres o quatre persones europees blanques són les que decideixen com han de viure els refugiats, i si rebutgen el pla o protesten per dir que no se senten representades pel pla, els diuen que ells tampoc no representen el col·lectiu de refugiats.
El Pla Ciutat Refugi diu que aquest any han arribat 497 persones, l’any passat 3.100, i a Catalunya hi havia 4.4.00 refugiat a data de 2017. Aquests van ser acceptat a centres d’acollida dins del Pla d’Acollida, durant sis mesos, tot i que en teoria aquest pla té una durada de divuit mesos. Després d’aquest termini les persones, famílies i menors es queden al carrer.
El principal problema que es troben els refugiats és que com que no formen part de cap organització o grup en el qual puguin decidir com volen viure, consideren que l’Ajuntament és racista.
En la feina que fan com a Grup de Refugiats i Immigrants fa any i mig van convocar una concentració a Sant Jaume per demanar la creació d’un grup d’observació independent, per fer seguiment de les organitzacions que gestionen la vida dels refugiats, sense preocupar-se d’ells, ni conviure-hi, ni conèixer la migració i el refugi. Tot i que als Ajuntaments hi ha departaments contra la discriminació, gestionats per persones blanques, hi falten espais on presentar denúncies de racisme, tot entenent que qui no és refugiada o migrant no podrà gestionar-les, ja que no entén què és el racisme. El principal problema a combatre és el racisme que, a diferents nivells, existeix a tot arreu (metro, parc, carrer, partits polítics…).
La primera vegada que un partit polític va incloure la lluita antiracista en el seu programa va ser la CUP. Tot i que només es tracta de tres o quatre punts, molt importants, va ser molt emocionant i estratègicament és molt important que un partit polític en parli i treballi el tema. És una feina molt llarga i molt difícil per qui no viu el racisme entendre en què consisteix, però per als refugiats va ser un pas molt important veure que hi ha algú que se n’ocupa.
El tema dels refugiats a nivell mediàtic té baixades i pujades, depenent de la moda del moment. En un article a El País es podia llegir que era necessari que els refugiats s’integressin a Espanya. Ells no volen integrar-se a Espanya. El terme integració no és seu. Ell se sent d’aquí, però no com ells volen. Se sent part de la gent que està fora del sistema, no de la gent que està integrada en el sistema, ni del sistema que els volen imposar.
Norma Falconi. Membre de Papers per a Totes i Tots i de Sindillar (Sindicat de Treballadores de la Llar)
El sindicat va sorgir com a fruit de moltes experiències associatives. Al principi van formar part del moviment dels sense papers, però veien que tothom les invisibilitzava, dient que no sabien lluitar, que no sortien al carrer.
El 2001, van participar en la tancada que es va fer a Barcelona per reclamar papers, davant del govern de majoria absoluta d’Aznar. El 2005, durant el mandat de Zapatero, també van fer una tancada, a la catedral de Barcelona, i tot i que van ser desallotjades de seguida van fer sentir a Barcelona que «aquesta ciutat també és nostra». El 2008 van anar a Madrid a exigir als polítics la concessió de papers a les dones que patien violència masclista, perquè a l’hora de presentar una denúncia les expulsaven.
Les dones tampoc tenen independència econòmica: necessiten un contracte de quaranta hores durant un any o cotitzar a autònoms, coses totes elles molt difícils d’assolir. Quan es parla d’igualtat entre homes i dones, les treballadores migrades es troben en l’inframón dels drets.
.
Així doncs, van veure que la millor forma de visibilitzar-se i de què la gent veiés que hi ha dones que són lluitadores i que estan treballant i no tenen drets era crear el seu sindicat. El van fundar el 2011, però han comprovat que la normativa de les treballadores de la llar no genera drets sinó indefensió. Les taules salarials plantejades pel govern mai no es compleixen, ara cobren 700 € suposadament, però la gent guanya menys. Van considerar que l’autoorganització era la base fonamental per sobreviure en un país racista com aquest, en el qual els de fora tenen molt poques opcions de compartir i el terme integració està buit de contingut.
Es van ajuntar moltes dones de catorze països, de diferents llengües, i van començar a organitzar-se amb més complicitat i ganes de demostrar que la legislació actual no serveix per res. Van fer tallers per estudiar la normativa existent, des d’un enfocament vivencial, sindical i polític. Van observar que la normativa parla d’un contracte de treball que mai no reben, sense contracte no poden tenir papers, ni cotitzar, si el contracte que tenen és de menys de sis mesos a l’any els treuen els papers, i els menors es queden en total indefensió, sense guarderia, sense menjador, sense escolaritat. En aquesta situació veuen que no poden continuar callades davant d’aquesta política racista d’immigració. Després de denunciar aquesta normativa van procedir contra la Llei d’Estrangeria que travessa tots els pors de les dones immigrades.
Han tingut una mala experiència amb el procés. Se’ls hi va dir que també serien pares i mares de la nova república però a l’hora de la veritat es va aprovar una llei que no els atorgava el dret a vot. La llei de desconnexió tampoc els considerava com catalanes, sinó que havien d’esperar cinc anys. Això reclama una reflexió profunda, ja que es tracta de qüestiones de vida o mort per a elles. Tenir una identitat, pertànyer a quelcom (al qual ja es pertany però sense reconeixement legal) és molt important que comporta molta lluita.
Participen en la Conferència Municipalista perquè hi ha moltes coses que s’han de prioritzar en la política d’àmbit municipal, com ara el padró, que s’ha convertit en un arma en contra de les persones immigrades, malgrat se suposa que els ajuntaments estan obligats a empadronar tothom. Només tres o quatre pobles a Catalunya ho fan. . a se’ls hi concedia la ciutadania. Han hagut de lluitar amb Barcelona En Comú perquè tornin a posar el padró sense domicili i perquè agilitzin el procés.
Una altra qüestió de gran importància és el del sistema especial de la seguretat social de les treballadores de la llar imposat tant pel govern espanyol com pels sindicats majoritaris, ja que es tracta d’un sistema que oprimeix i discrimina les treballadores: elles paguen la seguretat social (són les treballadores qui ho fan majoritàriament, i no les ocupadores), però no tenen dret a l’atur, a les prestacions per malaltia, a una jubilació digna, només a una jubilació no contributiva de 300-400 €… Segueixen en la mateixa situació que en 2011, sense cap canvi en la seva situació. Ara mateix allò prioritari és la incorporació immediata de les treballadores de la llar al Règim General dels Treballadors, ja que aquesta és l’única manera d’assolir la igualtat de drets.
Volen participar en totes les lluites, però sense papers quan arriba la policia són carn de canó per a l’expulsió. Es troben, per tant, amb moltíssims impediments per lluitar, per exemple com a dones feministes, i molta gent es pensa que elles no lluiten i s’organitzen als seus països, o que no saben crear cooperatives. La qüestió és que no disposen dels 3.000 € necessaris de capital inicial, la seva prioritat, per tant, és aconseguir papers i condicions dignes per a les companyes.
Participen en diferents lluites, per exemple en la de Papers sense Contracte, des de fa més de sis anys, estan recorrent tot Catalunya, on es troben amb moltes companyes en situació d’indefensió, de maltractament, de violència masclista i sexual. Han creat la Taula en Defensa de les Treballadores de la Llar i de les Cures, que agrupa les treballadores de la llar de Catalunya, i s’adrecen a l’Ajuntament i a la Generalitat perquè tinguin present que elles viuen aquí, formen part d’aquest país i per tant mereixen respecte, drets i atenció. La Generalitat està a punt de posar en marxa una campanya de sensibilització perquè la ciutadania sigui conscient que les treballadores de la llar tenen drets. També van demanar un telèfon roig per presentar denúncies, però no els ho han concedit.
Tenen intenció de seguir lluitant amb o sense els i les catalanes, perquè no els queda altra opció. Com diuen els companys manters «Sobreviure no és delicte». Les treballadores de la llar es troben en l’últim esglaó de la supervivència i, per tant, diuen el mateix, i van a lluitar contra la Llei d’Estrangeria. Han establert moltes aliances en el camí recorregut fins ara però els costa moltíssim que la resta de la ciutadania les miri com a persones lluitadores i que també volen canviar aquest sistema i si aquí es vol veritablement formar una república independent és imprescindible tenir-les en compte i allà hi seran.