Margalida Ramis. Grup ecologista GOB de Mallorca
El GOB és el grup ecologista de referència de les Illes, amb una trajectòria de lluita en defensa del territori de més de 45 anys, que en els seus inicis va ser un grup d’aficionats a l’ornitologia, però que davant l’aposta de l’Estat espanyol de empènyer les Illes cap al monocultiu turístic intensiu, van començar a organitzar-se en defensa de l’àmbit litoral i en contra dels processos d’urbanització vinculats a l’activitat econòmica del turisme.
Actualment, després de tres booms, ara estan en el quart boom turístic, amb diferents estadis pel que fa al desplegament del model: Eivissa i Formentera és on estan pitjor, tant pel que fa a les necessitats d’habitatge com a la protecció del territori i dels espais naturals. Després va Mallorca, avançant molt ràpidament cap al model d’Eivissa, i després Menorca, la qual, gràcies a haver mantingut un sector primari fort durant molts anys, té un altre ritme, però que també tendeix cap a la turistització.
Les illes són un laboratori del model turístic, on s’ha provat tot. Des de l’àmbit acadèmic s’està començant a analitzar el model turístic i el seu impacte i a proveir d’arguments amb els quals qüestionar aquest model, que fins fa molt poc ningú no ho ha fet a nivell social. Fins ara es combatien les conseqüències de manera aïllada, tot i que tots els àmbits de planificació de les illes (abastiment d’aigua, ensenyament, infraestructures, etc., etc.) estan pensats en clau turística.
A les Illes hi ha hagut quatre grans booms:
Durant el primer es van construir els grans hotels a la costa, en el que es coneix com a «zones turístiques madures», totalment rentabilitzades i que concentren el turisme de masses, sense presència de residents locals. En el segon boom es va implantar la modalitat dels apartaments, amb menys alçada, i amb una onada de construcció basada en el desenvolupament de grans urbanitzacions, que en un primer moment es van construir per al turisme i que posteriorment com també passarien a fer-se servir com a segona residència. La tercera expansió va venir de la mà dels usos turístics dins dels sòls rústics, de manera que el turisme va anar colonitzant les illes començant des de la costa i expandint-se cap a l’interior. Com que la construcció en sòl rústic és permesa, va haver-hi una nova onada constructiva, que va anar acompanyada de la implantació d’activitats d’oci (camps de golf, centres d’oci, etc.) dins d’aquest sòl rústic.
Ara ens trobem en el quart boom, amb el qual l’activitat turística entra dins dels habitatges, de manera que el dret a tenir un habitatge s’ha substituït pel dret a mercantilitzar turísticament els habitatges. Això ha generat una situació sense precedents. Des de la perspectiva de la planificació urbanística i territorial sempre s’han definit diferents usos, amb zones destinades a ús turístic, d’altres a ús residencial, comercial, industrial, etc., però tot aquest planejament se n’ha anat en orris a causa de la comercialització directa d’habitatges als turistes, que s’ha expandit sense cap tipus de planificació.
Quan van voler començar a regular aquest fenomen, a la illa de Mallorca ja hi havia més de 123.000 places d’allotjament en apartaments, i això a la ciutat de Palma, de manera semblant al que ocorre a Barcelona i a Venècia, està causant l’expulsió directa de la població, agreujada pel fet de ser una illa.
És important rebatre la creença que a Mallorca es viu del turisme. No, a Mallorca es malviu del turisme. A Palma, per exemple, els desnonaments per lloguer superen els hipotecaris.
Arnau Carné. Membre de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) del Bages
El que fa la PAHC, a través d’un format de moviment social que tracta la problemàtica de l’habitatge, es dedica a gestionar les misèries conseqüència d’aquest model que fa que molta gent quedi exclosa de l’accés a l’habitatge.
Si realment volem trobar solucions en l’àmbit de l’habitatge no es pot separar d’altres àmbits socioeconòmics que ens afecten. Depèn de les relacions laborals, del model de propietat, de la fiscalitat, de la primacia de la propietat privada per sobre de la pública i de molts altres factors. En el dia a dia de seguida ens trobem amb uns topalls que només ens permeten solucionar alguns trossos de la misèria que ens deixa el sistema capitalista.
La PAHC neix, fa cinc anys, quan va esclatar la crisi immobiliària, quan un sector de la població que havia estat bombardejat mediàticament perquè comprés habitatge, fent que l’accés al lloguer fos mes car que una hipoteca, de cop moltes d’aquestes persones es van trobar sense poder pagar les seves hipoteques, i es va començar a trobar-se, des de la consciència que la solució no podia ser individual. Es van aconseguir petites «victòries» com ara que, tot i que el banc es quedés amb la casa de la gent, no s’arrossegués un deute insostenible vinculat a la hipoteca. Això va demostrar que l’única solució possible reia en el suport mutu, en l’acció col·lectiva i en la lluita fora de les institucions, les quals, bé per connivència amb les entitats bancàries, bé perquè elles mateixes s’havien lligat de mans en treure’s cada cop més poder econòmic, no oferien cap solució, i la gent va veure que l’única opció era la lluita social.
Durant els cinc anys de la PAHC s’han trobat que a més de la problemàtica lligada a les hipoteques, ara hi ha molts casos de gent que ja no pot pagar un lloguer i que, per la seva exclusió social, no té accés al mercat de lloguer. D’avant d’aquesta situació, les institucions, que en teoria són les garants dels nostres drets, ja no ressolen aquests problemes, i no apliquen ni les seves pròpies lleis, com és el cas de la Llei Catalana d’Habitatge que, en els apartats no suspesos pel Tribunal Constitucional espanyol, tampoc no està sent aplicada. A més a més, les institucions fan passar per un calvari a les persones afectades, tot multiplicant-los la seva angoixa davant desnonament imminents davant dels quals l’Administració els posa en una llista d’espera, els inclouen en meses d’emergència i tot de tràmits que no ofereixen alternatives reals.
Com a moviment social, la PAHC intenta nedar entre dues aigües: fan pressió a les institucions perquè resolguin aquest temes i dediquen moltíssims esforços a batallar amb les administracions (principalment amb la Generalitat però també amb els ajuntaments). Els ajuntaments, però, no estan oferint solucions a les persones amb pocs recursos econòmics que no poden cobrir les seves necessitats residencials a través del mercat. D’altra banda, els han prohibit fer acompanyament a les persones afectades a l’hora d’acudir a les assistents socials, les quals no donen una informació complerta sobre les opcions realment existents. Un altre factor a tenir present és la gestió de la mà d’obra barata i el racisme, que fa que en ocasions a la gent que no porta prou temps als nostres municipis se’ls paga un bitllet de tren perquè marxin a un altre lloc.
La qüestió clau aquí és veure si l’administració s’ha de dotar d’un parc públic d’habitatge i si ho han de fer, de quina manera. Perquè de vegades l’administració es posa medalles per recuperar pisos dels bancs per destinar-los a lloguer social, però amb unes condicions d’infrahabitatge, de manera que o bé es deixen tancats o bé els ajuntaments inverteixen recursos públics en arreglar els pisos de propietat bancària que, al cap d’un temps, tornen a mans d’aquests bancs.
Així doncs, una de les batalles de la PACH és que l’Administració resolgui problemes immediats i reclamar polítiques d’habitatge públic que s’enfrontin a la propietat privada de l’habitatge i, paral·lelament, buscar solucions a través del suport mutu i de l’acció directa, a través de l’ocupació (actualment tenen set blocs ocupats). L’ocupació, però, no és una solució definitiva, ja que comporta denúncies.
Reyes Muñoz. Regidora de Serveis Socials, Habitatge, Gent Gran i Polítiques de Gènere i Feminismes a l’Ajuntament de Ripollet (Compromís per Ripollet)
Ripollet és una ciutat d’aproximadament 40.000 habitats situada al Vallès occidental, molt humil, de classe treballadora, que es veu molt afectada per la crisis de la bombolla immobiliària. Davant la inacció del govern municipal, les persones amb problemes d’habitatge van començar a organitzar-se i van crear la PAH de Ripollet. Quan el 2015 COP-Compromís per Ripollet va entrar a governar van signar un conveni amb la Generalitat i van crear l’Oficina Municipal d’Habitatge amb un sol treballador. Aquesta oficina es reforça amb plans d’ocupació i està ubicada, expressament, dins de l’equipament de serveis socials i salut, amb la voluntat de donar solucions pal·liatives però sent molt conscients de les seves limitacions.
Van començar de zero en un moment de gran necessitat habitacional, però sense disposar de parc públic gestionat de manera municipal. Alhora el començar de zero els ha evitat entrar en la via de les privatitzacions, i de fet actualment estan remunicipalitzant quatre o cinc serveis municipals.
Aquesta oficina es va crear a finals de 2015 i el primer que va fer va ser posar-se en contacte amb la promotora pública depenent de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). Perquè feia deu anys que aquesta promotora havia construït unes quatre-cents vivendes en terrenys municipals dels quals, amb l’arribada de la crisi, uns cent no van poder vendre i van decidir mantenir tancats només amb opció de compra. En accedir al govern van aconseguir que vuitanta d’aquests pisos passessin a lloguer amb opció de compra, i que l’accés a aquests no fos mitjançant un sorteig sinó segons una baremació social creada entre Serveis Socials i Habitatge.
Amb un llistat de grans tenedors elaborat per la Generalitat van començar a fer visites als domicilis per conèixer la realitat en matèria d’habitatge i també pel que fa a les necessitats de serveis socials. A finals de 2016 van aprovar una nova ordenança de grans tenidors, per tal de mobilitzar les seves vivendes. Actualment estan acabant els expedients, ja que tot això suposa una feinada a nivell tècnic. Actualment també estan en contacte amb petits propietaris per oferir el una borsa d’habitatge assequible que pugui ser gestionat dins de la modalitat de lloguer social.
Mentre van treballant en aquests projectes la realitat de l’emergència residencial colpeja la població i per aquest motiu l’Ajuntament es va posicionar a favor de la Llei 24/2015, i van començar a col·laborar amb la PAH per analitzar cas per cas què estava passant i què es podia fer. Van entendre la necessitat d’aplegar forces des dels moviments socials i la institució al voltant dels seu objectiu comú: l’apoderament individual i col·lectiu, cadascú des de les eines que té al seu abast.
Hi ha llançaments a Ripollet? De grans tenidors no. Normalment s’aturen abans de la data de llançament, via informe tècnic, fent costar en acta que els ocupants de la vivenda en qüestió s’hi ha de quedar les demandes de la regidoria.
En conclusió, l’administració local ha d’acompanyar i potenciar l’autoorganització popular per fer arribar la sobirania real i per assolir l’apoderament individual i col·lectiu. En tot cas, l’èxit es deu als moviments socials que cada dia lluiten i l’administració local ha de ser una eina més per garantir el dret a l’habitatge per oferir les eines i recursos que té al seu abast i evitar, així, que cap persona quedi exclosa dels seus drets ni sotmesa als interessos del mercat privat.
Glòria Rubio. Regidora d’Habitatge a l’Ajuntament de Sabadell (Crida per Sabadell)
El Grup de Treball d’Habitatge de la CUP en breu publicarà la Guia Municipalista d’Habitatge, que es basa en el següent marc teòric i ideològic, des de la constatació que la feina que es fa des dels municipis és absolutament insuficient:
S’entén l’habitatge com un element essencial perquè les persones puguin desenvolupar el seu projecte de vida a més de com un dret bàsic. En el moment en què això no es garanteix ens hem de preguntar sobre les bases del sistema productiu d’habitatge, sobre el sistema de distribució d’habitatge, sobre el sistema de consum i sobre el sistema de finançament. I veure com, dins d’aquest marc, podem avançar cap a la sobirania residencial.
La sobirania residencial és l’expressió del dret de la població a un habitatge digne i adequat i el dret a decidir sobre el seu propi sistema de provisió residencial. No es pot obligar que allò residencial té a veure també amb situacions que afecten l’estructura social de les persones i que transcendeixen les quatre parets de l’habitatge, arribant al municipi i passant la comunitat, tot confrontant conceptes:
propietat privada vs propietat col·lectiva
sistema de producció basat en l’explotació i en l’extracció del màxim benefici vs sistema de producció cooperatiu que planteja que la manera de produir els habitatges reverteixi en la societat
mecanisme de distribució capitalista en funció de la capacitat adquisitiva vs generació des dels ajuntaments de mecanismes de distribució basats de mercat social i en la incidència directa de lo pública
sistema de consum individual i privatiu vs consum col·lectiu i solidari
sistema de finançament especulatiu vs sistema de finançament públic o col·lectiu/comunitari
L’articulació de la sobirania residencial ofereix un espai per resistir als fons d’inversió especulatius, basat en les necessitats de les persones independentment del seus ingressos. Tot i així, caminar des de la institució municipal cap a la sobirania residencial és complex i és un camí ple de dificultats, dins d’aquest marc.
Per això, cal tenir en compte quin és el rol de l’Estat dins del capitalisme i amb quines regles del joc estem jugant. L’Estat juga com un agent actiu a favor de mercantilitzar els béns, i fa servir l’habitatge com un valor de canvi en comptes de com un valor d’ús. En aquest marc, les polítiques municipals es fan mitjançant polítiques d’habitatge, mentre que l’Estat «facilita» l’accés a l’habitatge, mitjançant ajudes econòmiques que serveixen per mantenir i consolidar els preus de mercat en comptes de posar els habitatge a disposició de les persones que els necessiten. Aquesta política s’impulsa tant des de l’Estat com des de la Generalitat, amb la connivència dels partits que hi han estat governant.
La pregunta fonamental és com impulsem mesures transformadores que obrin la porta a la sobirania residencial? La resposta és complicada. Al Grup de Treball d’Habitatge entenen que no es pot renunciar a les polítiques reformistes que es pugin fer des dels municipis, sempre i quan aquestes millorin les condicions de vida de la classe treballadora, però això només té sentit si està englobat dins de la lluita transformadora global protagonitzada pels moviments socials que són qui hauran d’estar pressionant i són els únics que estan generant alternatives reals que surten de la lògica del mercat.
Aquestes polítiques reformistes van en dues direccions:
Dotar-se d’un major parc públic social de lloguer indefinit, a banda de planificar nous habitatges de protecció oficial, s’haurien d’explorar altres vies, com ara l’adquisició directa
Mobilització del parc buit d’habitatges (en aquesta línia es va encarregar un informe al Col·lectiu Ronda per estudiar si era viable la via de l’expropiació definitiva, contemplada, amb caràcter temporal, en la legislació vigent, però van descartar aquesta via ja que no estaven d’acord amb pagar a entitats financeres per expropiar habitatges).
El que diu l’informe és que amb les actuals competències legislatives, no és possible fer expropiacions definitives d’habitatge, però van demanar als autors explorar les possibles escletxes existents en la llei. N´hi ha tres:
Expropiacions mitjançant el plans locals de protecció civil, que es posen en marxa en cas de catàstrofes naturals o meteorològiques, i que, davant la situació de catàstrofe social en que ens trobem, es podrien explorar per expropiar habitatge propietat d’entitats financeres
Expropiacions a través dels plans d’obres o serveis, desenvolupats per l’Estat i la Generalitat per fer infraestructures, per la qual cosa expropien sòl
Expropiacions per raó d’urbanisme, a través del planejament urbanístic del municipi, on els municipis sí que hi tenen competències directes
Totes aquestes opcions són escletxes legals, però davant els equips jurídics que les entitats financeres fan servir per protegir els seus privilegis, els ajuntaments es troben en una situació molt més feble.
Finalment, cal reconèixer que les dues lleis que la Generalitat va aprovar en aquest àmbit va ser en resposta a la mobilització social que va empènyer perquè així fos, i, per tant, l’únic via existent per avançar cap a la sobirania residencial és pressionar des del carrer, ja que, dins les regles del joc actuals i del marc legislatiu estatal que condicionen el dret a l’habitatge, les institucions municipals no tenen marge de maniobra.