Conferència Municipalista 2018

Experiències de les nostres candidatures

Amb Anna Lara, Aitor Blanc, Sara Blázquez i Marc Font

Molins de Rei, 24/03/2018


Anna Lara. Membre de la Crida per Sabadell i de les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV)

En primer lloc, cal explicar com es va crear la Crida per Sabadell. Tot i que encara no tenia aquest nom, la Crida va intentar gestar-se per a les eleccions de 2011, entre la CUP i l’Entesa per Sabadell, però no va prosperar, perquè tot és va fer molt poc abans de les eleccions i es va decidir postergar-lo per a les properes eleccions. Transcorregudes les eleccions de 2011 va engegar-se un procés a anys vista, per preparar una candidatura consolidada de cara a l’any 2015. A partir de principis de 2014, el Moviment Popular de Sabadell (MPS), l’Entesa i la CUP van treure el projecte al carrer i s’hi va adherir molta gent que no formava part d’aquests tres nuclis impulsors.

És important tenir present que tot i que hi hagi militància de la CUP, i l’alcalde de la Crida ho sigui, la Crida i la CUP són coses diferents. Al Vallès Occidental hi ha iniciatives semblants a la de la Crida. Hi ha catorze candidatures d’aquest tipus, de les quals set són CUP i la resta coalicions en les quals hi participa la CUP.

Tot i que l’Entesa per Sabadell ja tenia regidors a l’oposició des de 2003, el fet que amb la confluència de la Crida de cop tinguessin quatre regidors amb responsabilitats de govern va suposar un impacte molt fort, ja que el programa que havien elaborat era un programa pensat per a governar, sí, però sols, amb majoria i de la manera els agradaria fer les coses, i es van trobar sent quatre, en un govern de coalició amb Comuns, Guanyem (IU), ERC i la Crida. Malgrat presentar-se com a un govern de transformació i d’esquerres, hi ha dificultats, ja que es troben amb el topall d’haver d’adaptar el seu programa a un programa comú amb la resta de formacions, amb l’afegitó que les regidories que no són de la CUP no respecten el programa acordat. Tot això genera frustracions, i a la gent que està fora de la institució li costa més anar assumint les contradiccions de gestionar aquest govern en coalició.

A tot això, se li afegeix l’immobilisme de la pròpia institució i assumir haver de jugar el joc de la burocràcia, amb processos que s’eternitzen. També es troben amb les conseqüències de quinze anys de bustisme i la necessitat de desbloquejar moltes dinàmiques i reticències. Les dues principals dificultats que s’hi troben són:

  1. Acceptar que no poden fer tot allò que anaven a fer. Això és dur tant per a les regidores com per a la militància. A les regidores els costa molt fer entendre a la militància, a la gent de l’entorn i a les votants que allò que havien dit que anaven a fer només ho podran fer en una quarta part.
  2. Gestionar la frustració que es genera amb el projecte, perquè tothom està molt il·lusionat però a la pràctica després de moltíssimes hores de dedicació es veu que només s’aplica una part molt petita d’allò projectat inicialment. Això és tot un repte polític, però també personal, de cuidar-se entre totes.


El més dur ha estat gestionar les expectatives i anar establint prioritats al llarg del mandat, en funció de les limitacions que s’hi ha trobat, tot tenint present que només tenien quatre regidores de catorze. Un altre probem>a que s’han trobat és no haver gestionat prèviament quin model de regidoria volien: es van confeccionar les llistes pensant que totes compartien com anaven a treballar, ja que a banda de la feina diària, el fet d’estar a govern els anava exigint acudir a espais durant els caps de setmana, per tal de tenir visibilitat, la qual cosa suposava reproduir el model populista que anteriorment havien rebutjat. Aquest aspecte ha generat molt de debat intern, i totes han compartit que hagués estat més savi haver definit prèviament el tipus de regidoria que desenvoluparien.

Aposten per la «cocció lenta» per construir la candidatura, i consideren necessari acordar prèviament qüestions com ara què s’espera de les regidores, com es fa l’articulació amb el moviment (que el fet d’anar deixant eem>ents del programa fa que es doni un allunyament respecte dels moviments socials), la sobrecàrrega de feina de les persones que estan a govern que es veuen forçades a abandonar o desatendre projectes de «fora» de la institució en els quals venien treballant. La pregunta seria com conjugar la participació en la institució amb el treball de mobilització al carrer.

Aitor Blanc. Exregidor de Som Gramenet a l’Ajuntament de Gramenet del Besòs

Som Gramenet es va constituir per a les eleccions de 2015, i ell és exregidor perquè per codi ètic després de dos anys de regidors fan relleu. Som Gramenet no és una experiència nova, ja que durant deu anys va existir una candidatura que es deia Gent de Gramenet, que es va presentar per primer cop el 2007 i va quedar a sis vots d’obtenir regidores, la qual cosa es va valorar de manera positiva, van crear una estructura des de la qual van fer feina d’oposició des del carrer tot permetent que el 2011 aconseguissin dos regidors.

Entre mig i un any abans de les municipals, Procés Constituent va plantejar fer un procés de debat per constituir una candidatura unitària d’esquerres. En el procés hi va participar gent del PC, de Gent de Gramenet, ICV, EUA, Podem, PCPC i ERC a més de veïnes organitzades en diferents moviments socials. Després del debat es va veure que era impossible fer una candidatura unitària, atès que ICV-EUA formava part del govern municipal, amb el PSC i CiU, a més de per les diferències existents entre les forces d’«esquerra clàssica» i les forces rupturistes i emergents. Vist això, es van impulsar assemblees obertes, entre Gent de Gramenet i Podem, per intentar fer una candidatura amb les bases dels partits que havien participat en les reunions dels mesos previs, en torn a qüestions compartides de codi ètic, programàtiques i ideològiques. Finalment es va acabar constituint Som Gramenet, que malgrat estar impulsada per dues organitzacions es va constituir com a òrgan autònom, en el qual no s’hi participa a través de quotes de partits sinó com a veïnes que volen impulsar una transformació a la ciutat a través d’una candidatura de ruptura.

La candidatura es va fer a corre-cuita, pocs mesos abans de les eleccions, i això s’ha vit reflectit en les tibantors interna que hi ha hagut, fins al punt que la gent Podem se n’ha acabat desvinculant, sobretot perquè no acabaven d’entendre que la candidatura no funcionava per quotes de partits, sinó per la lògica assembleària d’una persona un vot.

Unes de les probem>àtiques que es van trobar va ser la manera en què presentar-se a les eleccions: en fer la candidatura en tan poc temps no s’havien constituït com a partit polític, no estaven a temps de conformar una agrupació d’electors i la CUP els va oferir presentar-se sota la marca de Poble Actiu, la qual cosa els va permetre presentar-s’hi, a l’igual que va ocórrer amb altres candidatures del Barcelonès. La part positiva de formar part de Poble Actiu ha estat la possibilitat de tenir incidència en l’AMB i en el Consell Comarcal, però també ha comportat certs probem>es: Santa Coloma és una «plaça dura» per l’independentisme i des de l’EI sempre s’ha apostat per participar en espais amplis i per impulsar candidatures de ruptura però no marcadament independentistes, i això genera alguns probem>es d’identificació amb la CUP tot i ser que la composició de l’assemblea és més diversa). S’ha de tenir present que en l’àrea metropolitana l’independentisme ha de trobar maneres diferents de fer arribar a la gent el projecte independentista.

Malgrat les mancances i contradiccions hagudes, fan una valoració positiva de la candidatura pel fet que els possibilita tenir una capacitat d’incidència molt més gran de la que tindrien si participéssim exclusivament des dels moviments socials o sense representació municipal. Ser a l’Ajuntament els ofereix un altaveu més per fer arribar les nostres idees i plantejaments polítics, la qual cosa valoren molt positivament, sobretot des de l’òptica de trobar-se en l’oposició.

Pel que fa a la conjugació entre la feina a la institució i al carrer, en certs moments ha resultat molt difícil fer-ho, en primer lloc, perquè no hi ha una força prou forta de mobilització i organització dels moviments al carrer ni cap massa crítica organitzada que reforci allò que es pot arribar a fer com candidatura alternativa dins de la institució. D’altra banda, quan la gent que participa en els moviments socials entra a participar en el lloc electoral, s’acaba descapitalitzant els moviments i lluites.

Com que no tenien molt de temps, el programa electoral el van elaborar mitjançant assemblees obertes, a partir de la feina prèvia feta per Gent de Gramenet, així com de les propostes que estava fent Guanyem Barcelona i la CUP a nivell nacional. I per a l’elaboració de les llistes, van fer un procés de primàries obert a la ciutadania, tothom podia postular-se i durant tres dies es va posar una urna en un local per decidir la composició de la llista, evitant en tot cas les quotes de partits.

Sara Blázquez. Regidora de Capgirem Vic a l’Ajuntament de Vic

La candidatura és la suma de la CUP, del Procés Constituent i de gent propera provinent dels moviments socials i que es pugui sentir identificada amb el projecte d’una candidatura d’esquerres i rupturista. En aquell moment la CUP tenia dos regidors en l’oposició, en un context on hi havia cinc regidors de PxC i on el Procés Constituent va començar a proposar la creació de candidatures. Es van fer algunes reunions conjuntes entre CUP i PC i al setembre de 2014 es va convocar la primera assemblea oberta, amb el nom d’Assemblea Oberta d’Esquerres, i es va convidar gent que no formava part de cap dels dos espais. La candidatura es va presentar el desembre.

Per elaborar les llistes, cap membre de l’assemblea es va postular, ni cap podia dir que no es volia presentar, i van votar entre totes les membres de l’assemblea. El programa electoral el van fer mitjançant la creació de grups de treball i comissions temàtiques.

Venien de tenir dos regidors a l’Ajuntament i ara en tenen quatre. En les eleccions de 2015 la composició municipal va canviar radicalment: cinc regidors d’ERC, un d’ICV-Podem, i del PSC, i d’Unió i la resta de Convergència. Desprès de les eleccions se’ls va proposar formar un govern «d’esquerres», però no ho van veure clar i no hi van entrar. Això ha fet que la seva incidència hagi disminuït, ja que s’han buscat altres aliances i ara no són necessàries per a governar. Quan se’ls va plantejar el pacte de govern, van tenir clar que no era el moment però és una qüestió que requereix de molt de debat i s’ha de pensar què fer per a fer fora la dreta conservadora que tants anys porta governant.

De les quatre regidores, dues eren militants de la CUP i dues no (ara tres són militants). Pel que fa a la seva organització, tenen una mesa, fan una assemblea oberta al mes i fan assemblees institucionals per preparar els plens. La manera d’organitzar-se ha anat evolucionant, i és que, per exemple, amb la imputació del regidor Joan Coma, van destinar tots els seus esforços i recursos a gestionar el cas, la qual cosa ha contribuït a fer pinya però alhora se’ls va desmuntar la forma d’organitzar-se que tenien fins llavors. També hi ha tingut incidència el ritme de mobilitzacions, CDRs, etc. dels darrers mesos, i han vist com la quotidianitat se’ls anava menjant, sense poder sostenir el ritme de reunions de la mesa, de l’assemblea, etc. Ara per ara no tenen mesa, i s’organitzen com ho feia la CUP prèviament, amb reunions setmanals a les quals les regidores hi per torns, però es perden algunes de les funcions que la mesa tenia, com ara organitzar, marcar els temes a tractar, gestionar conflictes…

La seva proposta a l’hora de presentar-se a les eleccions va ser construir una veritable alternativa d’esquerra a Vic, han vist que no són l’única alternativa que hi ha al municipi, i ara tenen el repte de poder construir amb altres partits i moviments. En tot cas, consideren que no estan superades per la institució, però es troben amb el repte de trobar l’equilibri entre institució i carrer, de saber quin vincle volen tenir amb els moviments socials i entitats i com s’hi relacionen. En tot cas, el que sí que tenen clar és que no té sentit ser a la institució si no és en representació dels moviments organitzats al carrer.

Marc Font. Exregidor i militant de la CUP de Vilanova i la Geltrú

Vilanova té 66.000 habitants. La CUP de Vilanova es va crear l’any 2005, seguint el model de la CUP de Valls, de Vilafranca i de la UM9 de Ribes. Van adreçar la seva crítica a la política del tripartit al govern, que feien les mateixes polítiques que Convergència, i es van centrar sobretot en temes de transparència i urbanisme. La primera vegada que es van presentar a les eleccions (2007) la marca CUP era pràcticament desconeguda i contra tot pronòstic van treure un regidor. Va ser una legislatura molt dura, amb majoria absoluta del tripartit, i la seva manca d’experiència, d’una banda, i una hostilitat molt gran de tots i cadascun dels regidors, de l’altra (a la setmana de ser a l’Ajuntament van embustiar 20.000 còpies amb les fotos dels regidors i l’import que cobraven). Eren l’única peça diferent i que feia propostes que trencaven els esquemes del que hi havia fins llavors.

El 2011 tornen a anar com a CUP i van treure tres regidores. Eren la peça necessària per trencar amb la majoria absoluta de CiU, i van patir un #pressingCUP a nivell local. Finalment van decidir fer una assemblea oberta a tota la població per decidir què fer i es va prendre la decisió unànime de votar-se a si mateixes. Totes les seves assemblees són obertes, i tot i que en un principi tenien por que els vingués gent aliena a desmuntar les assemblees no han tingut males experiències segueixen apostant per aquest model.

En relació amb els pressupostos, es va sotmetre el govern de CiU a una qüestió de confiança vinculada als pressupostos. Van engegar un procés que es deia Governem-nos, per tal de consultar entitats, sindicats, associacions i moviments socials, i a mitja legislatura van presentar un nou programa polític actualitzat a la conjuntura de llavors. Després de fer aquesta feina es van reunir amb el PSC i els van dir que sí a tot, però no se’ls van creure, i finalment CiU va acabar la legislatura com bonament va poder.

De cara a les eleccions de 2015, i veient que hi ha dos models (CiU i PSC, que són pràcticament iguals) van decidir obrir un tercer front capaç de fer-los ombra i de guanyar les eleccions. Tot i no ser l’opció hegemònica, en una assemblea de la CUP es va decidir obrir converses i explorar l’opció de crear candidatura àmplia amb altres esquerres del municipi. En aquells moments, començava a formar-se una candidatura al voltant de Podemos, hi havia ICV i hi havia ERC, i finalment van decidir anar soles, però troben que el procés va ser positiu, perquè es va veure que no anaven soles per tancar-se en si mateixes, sinó perquè consideren que no podien perdre la seva autonomia, a canvi d’un projecte en el que no hi podien creure. Finalment, van tornar a anar soles a les eleccions de 2015, van tornar a millorar els resultats, amb cinc regidores i més de 4.400 vots, es van quedar a cinc vots del PSC i a un regidor de CiU, que és qui va guanyar les eleccions, i qui governa juntament amb el PSC.

De cara a les properes eleccions, tornaran a obrir un procés participatiu i en assemblea oberta tornaran a posar a debat si es presenten com a CUP o en quin format. En aquesta Conferència Municipalista hi són com a experiència que sempre s’ha presentat només com a CUP, però volen deixar clar que sempre han explorar altres opcions.

Pel que fa a la feina feta des de l’oposició, han presentat moltes propostes, moltes de les quals s’han aprovat, però després o bé no s’han desplegat o han estat descafeïnades . El que sí que tenen clar és que el fet que elles hi siguin ha permès que es deixessin de fer moltes coses. El 2011, per exemple, el govern municipal va voler vendre la companyia local d’aigües i gràcies a la feina de la CUP i ala mobilització popular es va acabar impedint. També han aconseguit que la gent perdés la por a enfrontar-se al govern. La compaginació de la feina del carrer amb la institucional no ha estat fàcil, com tampoc ha estat fàcil la confecció de les llistes, ja que la gent no acostuma a voler anar en llistes, i la gent que acaba sent regidora solen ser la gent que més es mou i que més feina fa al carrer, i quan aquestes persones entren a la institució, amb la dedicació pràcticament exclusiva que això requereix, resulta molt complicat compaginar-ho amb la feina als moviments.



Comparteix aquesta conferència