Conferència Municipalista 2018

Límits de les institucions actuals

Amb Carlos Sánchez Mato, Maties Serracant, Maria Rovira

Molins de Rei, 24/03/2018


Maties Serracant. Alcalde de Sabadell (Crida per Sabadell)

Presenta el punt de vista pràctic basat en la vivència com a alcalde d’un municipi gran i des de la idiosincràsia de formar part d’un govern amb majoria però en el qual la Crida-CUP té el 25%, i comparteixen el govern amb ERC, Unitat pel Canvi (Comuns) i una escissió d’Izquierda Unida.

Des del moment en què es va constituir la Crida en 2015, la distància entre institució municipal i carrer ha estat un tema recorrent, i acabaran el mandat preguntant-se com es que no han aconseguit generar un nou vincle entre institució i ciutadania, fer que la gent (propera i en general) tingui interès i estigui vinculada en el dia a dia del que es fa des de la institució. La manca de vincle i dificultat d’enllaçar amb la ciutadania està un element implícit en els límits de la institució municipal. Si no som capaços d’establir més vincle no farem que la institució sigui més útil per a la transformació per la qual lluitem. Per tant, malgrat haver arribat a tenir l’alcaldia del cinquè municipi més gran de Catalunya, si no s’aconsegueix rebentar les costures de la institució i posar tot el nostre coneixement i tota la nostra energia a fer que la institució funcioni, no ens en sortirem. Però alhora és fonamental mantenir un peu al carrer i tenir gent lliure de la institució i encara s’ha de reflexionar molt sobre aquesta dicotomia.

Pel que fa a les limitacions de les institucions, destaquen la inèrcia i els compromisos de les institucions. D’altres no tenen cap problema a saltar-se els processos necessaris per construir de manera col·lectiva, però nosaltres sí, i aquests compromisos generen dificultats, per exemple, en l’àmbit de dels serveis públics. A l’hora de municipalitzar serveis, existeix un marc normatiu previ que s’ha de respectar i que frena els canvis. Les inèrcies no es limiten al planejament, als contractes o a la legalitat; també està present en la cultura de les organitzacions i a Sabadell, per exemple, l’Ajuntament té 1.400 treballadores municipals que sovint tenen les seves pròpies dinàmiques i que sovint són refractàries als canvis. Tenir el control de la institució és clau. Pot sonar jeràrquic, però a l’hora d’entrar a l’Ajuntament, el comandament polític, en tant que càrrecs electes que representen la ciutadania, ha de passar per sobre de certs rols tècnics molt integrats en la institució que sovint manen molt.

D’altra banda, existeix la figura controvertida dels assessors: d’una banda, aporten coneixement, són la nostra eina per entrar dins les institucions i forçar canvis que no sempre són ben vists per part dels tècnics que hi treballen i que sovint no tenen les mateixes prioritats que nosaltres podem tenir.

El deute també és una altra limitació, en tant que compromís adquirit en mandats anteriors. Cal destacar la necessitat de gastar, gastar i gastar. L’Ajuntament de Sabadell aquest any té un superàvit de d’uns 25-30 milions d’euros, sobre un pressupost de 200 milions d’euros. Aquest pressuposts es deu a les limitacions legalment establertes que impedeixen destinar el pressupost municipal al que l’Ajuntament voldria.

El marc normatiu tant estatal com autonòmic també suposa una limitació, ja que aquestes administracions ha tingut sempre molt poc en compte les necessitats del municipalisme. Les candidatures d’unitat popular tenen el repte de coordinar-se entre si per compartir informació i dotar-se d’espais des dels quals elevar les demandes del municipalisme de manera que la legislació reculli les necessitats dels municipis petits, mitjans i grans.

Un altre repte del municipalisme té a veure amb l’àmbit territorial i aquest és un element encallat en el nostre país: què és el que ha de decidir un municipi, un consell comarcal, una vegueria, un àrea metropolitana, etc. La delimitació territorial és un fre per a les polítiques transformadores en àmbits tan bàsics com els espais naturals o la mobilitat, i en aquest àmbit també haurien de col·laborar els diferents municipis per tal d’oferir serveis municipals consorciats públics, etc., etc. Aquí és molt important avançar en la coordinació entre les candidatures d’unitat popular.

Tot plegat fa que els càrrecs electes molt sovint dediquen més esforços en la gestió diària i no en la transformació social que era el que els va portar a sortir elegits com a regidors o alcaldes. Per concloure, cal preguntar-nos com gestionem una certa sensació de fallida, de no haver arribat a aconseguir allò que les candidatures s’havien proposat en un inici i què fem quan veiem que malgrat les grans expectatives de dur a terme una transformació profunda el que finalment es fa és molt més limitat.


Carlos Sánchez Mato. Exregidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Madrid (Ahora Madrid) i responsable de Política Econòmica d’Izquierda Unida



Parla dels límits de les institucions des de l’experiència de govern a l’Ajuntament de Madrid, des d’un enfocament legalista, però no fatalista, sinó des de la constatació de l’existència d’un marc legal que emana d’una constitució que molts volen tirar per terra, i que mentre està en vigor es vulnera de manera sistemàtica. La Constitució no té en compte els municipis: només té tres articles relatius al municipalisme (140-142), vulnerats contínuament.

L’article 140, sobre l’autonomia local és vulnera cada dia, fins i tot amb anterioritat a la reforma constitucional de 2011 de l’article 135 que, amb les corresponents lleis d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera i de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, limita absolutament el marge de maniobra dels ajuntaments, ja que es limita el marc d’incidència real a menys de la meitat del pressupost total (i en el cas de Madrid, la imposició de retallades del 16% va suposar realment del 32% d’allò que realment es pot tocar, que són bàsicament les ajudes socials i les subvencions).

En tot cas, aquesta estructura legal absolutament perversa té escletxes suficients que permeten desbordar-la sense incomplir-la, posant en contradicció el sistema mateix. I és que l’article 135.4 de la CE diu així: «Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només podran superar-se en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària».

El que és clar és que amb un 17% d’atur, superior al 50% en joves en determinats barris de Madrid, aquesta situació es pot considerar com una «emergència social extraordinària». El mateix es pot dir sobre les 25.000 famílies en situació de necessitat imperiosa d’habitatge que hi ha actualment a Madrid, mentre que l’Ajuntament només en té unes dotzenes. Tot això justifica que, dins del marc constitucional, es puguin aplicar polítiques públiques expansives i d’intervenció en l’economia molt més ambicioses que les actuals, dins del marc establert pel nefast article 135. El problema és que qui aplica aquesta llei no tenen la voluntat política necessària.

Actualment hi ha a l’Estat 8.125 ajuntaments esperant a veure si les CCAA es posen d’acord amb el ministre d’Hisenda, tot i tenir àmbits de competència que haurien de permetre participar en la negociació del marc de finançament autonòmic perquè es doti els municipis de finançament.

Veiem, per tant, que el gran problema no són els límits constitucionals. I és que, per exemple, amb la Llei de Sostenibilitat i Estabilitat de l’Administració Local, que va ser declarada parcialment inconstitucional i que ho hauria de ser íntegrament, la resta no es pot aplicar, ja que si els ajuntaments complissin el que diu aquesta llei, i deixessin de fer el que no és de la seva competència, es deixaria de fer tot de coses totalment imprescindibles, sobretot en el moment actual.

Així doncs, els ajuntaments estan assumint tot de «despeses impròpies» socials que no els pertoquen a ells (a Madrid, per exemple, l’Ajuntament està assumint despesa per import de 800 milions d’euros que li pertoca al Govern de la Comunitat). El que s’hauria de fer, en comptes de deixar de respondre a les necessitats socials de la població, és passar la factura a les comunitats. D’aquesta manera, no hi hauria incompliment del sostre de despesa. Són escletxes que contempla la mateixa legislació actualment en vigor que coarta totalment la independència a l’hora de gestionar la despesa municipal i imposa polítiques ideològiques d’externalització en el proveïment dels serveis, tot i que l’obligació dels ajuntaments és prestar els serveis públics de manera directa. També en aquest cas hi ha formes d’eludir la situació plantejada per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per la via de la contractació temporal d’ocupació pública per tal de prestar els serveis públics de forma directa. Això és possible i té opcions d’acabar consolidant-se a la llarga. Sempre tenint molt clar que aquestes opcions no són el nostre objectiu sinó la manera de superar les actuals cotilles legals.

El marc legal és totalment petri però té moltíssimes , de manera que fins que arribi el dia en què tinguem el nostre marc podem fer altres coses que queixar-nos: bordejar i superar el seu marc legal per fer polítiques transformadores que són possibles fins i tot dins d’aquest marc tan hostil.




Maria Rovira. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona (CUP)


En primer lloc, cal diferenciar i abordar de manera diferenciada els conceptes institució o ajuntament i municipi, i aquesta és una qüestió important a l’hora de definir la feina municipalista de la unitat popular. D’altra banda, aquesta intervenció es basa en l’experiència adquirida i les conclusions tretes de manera col·lectiva durant els darrers tres anys en els quals la CUP ha tingut regidores a l’Ajuntament de Barcelona.

Cal partir de la constatació que les institucions actuals responen a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal i racista que defineix el nostre món i és que quan analitzem el que fa l’Administració pública i els ajuntaments, sovint oblidem els sistemes de dominació que ens impregnen dia a dia. A Barcelona això és molt palpable: la ciutat s’ha desenvolupat segons una lògica de mercat i així, en comptes de municipalitzar els serveis, aquests s’externalitzen. Igualment, ens trobem davant una institució profundament patriarcal, en la qual els homes ocupen molts més llocs en general i sobretot de responsabilitat i, malgrat que l’Ajuntament de Barcelona proclama que la ciutat és feminista, hi ha una bretxa salarial de més del 20% entre les mateixes treballadores municipals. A tot això se li afegeix el racisme que s’observa en el fet que no hi ha treballadores racialitzades a l’Ajuntament, així com membres de la guàrdia urbana, profundament racistes i, fins i tot, vinculats amb l’extrema dreta, sense haver tingut mai cap tipus de limitacions pe part del seu propi cos.

Un cop establert el marc, i passant a coses més concretes, una de les primeres qüestions a abordar en entrar a l’Ajuntament és el de les competències, de l’Ajuntament, de la Diputació, de l’AMB, de la Generalitat i de l’Estat espanyol. Per exemple, tots ells tenen competències d’habitatge. Per tant, de qui és la responsabilitat de desenvolupar polítiques d’habitatge en una lògica transformadora, quan cadascuna d’aquestes administracions és d’un color polític diferent? La responsabilitat sempre és de l’altre. I a nosaltres ens toca, precisament, explicar que existeix aquest repartiment competencial i que existeixen aquests límits per part de lleis i administracions que no permeten dur a terme el nostre programa transformador i que, per tant, la nostra aposta només pot ser generar una sobirania real per als nostres municipis. S’ha de conscienciar de les dificultats que ens hi trobem en comptes d’amagar-nos ni vendre falses victòries, que només fan que generar frustració.

Una altra qüestió important és la mateixa estructura jurídica de l’Ajuntament, ja que per molt bona voluntat i bones propostes que tingui una regidoria, per exemple, i en el cas de la Regidoria de Política Feminista de Barcelona així és, si l’equip tècnic no hi està d’acord i s’hi oposa i obstaculitza aquestes propostes, serà impossible dur-les a terme, com és el cas, per exemple, de la municipalització de certs serveis prestats per dones i que com que són fonamentals per al desenvolupament de la vida de les persones té tota la lògica del món que siguin municipals. Un exemple molt concret: a la ciutat de Barcelona s’ha fet una campanya per visibilitzar la feminització de la pobresa, on s’ha parlat de les treballadores de la llar, de les treballadores del circuit de violència masclista, amb unes condicions de treball molt precàries. Quan la Regidoria de Feminisme decideix municipalitzar aquests serveis, i Recursos Humans els diu que és impossible i en comptes d’entomar-lo com una aposta prioritària demanen a l’oposició que facin pressió per tal de poder municipalitzar aquests serveis. En conclusió, més enllà de les voluntats polítiques que hi hagi, les tècniques de la pròpia Administració obstaculitzen els canvis.

Un altre element a tenir present és que no hi ha mecanismes reals i transparents de control de les licitacions que es fan des de l’Ajuntament, en els quals hi puguin participar les treballadores. Això és especialment greu en el cas de l’escletxa salarial: la institució es veu impossibilitada per limitar la participació en concursos públics per part d’empreses en les quals s’ha constatat de manera fefaent l’existència de diferencies salarials entre dones i homes. Aquestes empreses estan guanyant licitacions a una institució que es declara obertament feminista, la qual cosa evidencia la impossibilitat de fer polítiques transformadores des de les institucions actuals.

Igualment important és ser conscients que guanyar les eleccions i governar una institució vol dir tenir el poder real, el qual moltes vegades es troba fora de la institució, en mans de lobbys econòmics com el del turisme i els dels restauradors en el cas de Barcelona, qui són qui decideixen la política turística de la ciutat, on i en consorcis público-privats creats per la pròpia institució o en consells público-privats que dirigeixes les polítiques i inversions que es fan en determinats sectors. Per tant, cal generar un contrapoder per tal que la institució representi realment els interessos de la classe treballadora, de les dones, de les migrades… i deixi de ser una institució burgesa i esdevingui una de popular.

Des de l’Ajuntament constantment diuen que donen suport a l’economia social i solidària i que estan dinamitzant el sector cooperatiu però en cap cas pugnen pel poder real amb les grans multinacional que hi ha a la ciutat de Barcelona. Es destinen algunes partides a aquests models alternatius, però alhora financen aquestes grans empreses que tenen externalitzats serveis bàsics municipals: 52 milions d’euros anuals a CLECE, 27 milions a ABD, 21 milions a SUARA. La veritable confrontació vindria de la municipalització d’aquests serveis externalitzats, ja que, un cop municipalitzats, malgrat hi hagi un canvi polític a l’Ajuntament, la municipalització suposa un canvi estructural que permet garantir condicions laborals dignes, un bon servei i la construcció de sobirania entre les usuàries i les treballadores dels serveis.

Finalment, és important abordar la manera en què ens coordinem entre les nostres candidatures municipals, com teixim trinxeres de lluita comuna, com agilitzem la informació, com fem per compartir propostes que fem a diferents municipis, com repensem el nostre territori perquè respongui a les necessitats de les persones i no als interessos del capital, com abordem el debat sobre els assessors, sobre les alliberades, sobre el fet que som un moviment petit com per tenir tanta gent passant tan ràpidament per les institucions, com fan les persones amb exposició pública per retornar al mercat labora i com ho fem per sostenir les nostres vides mentre estem a la institució, és a dir, com fem per posar la vida al centre de les persones amb dedicació les 24 h.




Comparteix aquesta conferència