Conferència Municipalista 2018

Municipis feministes

Amb Georgina Monge, Eva Fernàndez, Elisa Covelo O’Neill i Naiara Sampedro

Molins de Rei, 24/03/2018


Georgina Monge. Especialitzada en polítiques públiques de gènere, membre del col·lectiu feminista Justa Revolta, tècnica d’igualtat a l’Ajuntament de Barcelona


Les dones estem discriminades dins de la institució: com a representants polítiques i com a treballadores municipals. (A l’Escola d’Estiu ja vam tractar la manera en què la institució discrimina a través de les seves polítiques públiques). Com a representants polítiques patim desigualtat i discriminacions.

  • Desigualtat: el poder a l’arena pública i política és masculí? tot lo femení és subsidiari

  • Discriminacions: Ninguneo, atacs contra el seu físic, etc.

I quin és l’origen de tot això: la divisió sexual del treball que relega les dones a l’espai privat i ofereix als homes l’espai públic.

La divisió en si no és problemàtica, sinó la jerarquització que comporta dels espais i dels treballs.

La prioritat, el valor i el reconeixement, tant social com econòmic, van lligats a l’espai públic i als treballs que s’hi fan. Es tracta d’un espai públic majoritàriament ocupat pels homes. La política tradicionalment ha estat i segueix estant molt masculinitzada, de manera que, amb la recent incorporació de les dones, aquest espai els és hostil?

Es desacredita sistemàticament a les dones. Com? No valorant-les pel que diuen o fan, sinó pel seu físic (cosificació de i insults cap a les dones que fan política, exemple paradigmàtic Anna Gabriel i el seu serrell).

Les dones tenen menys veu que els homes i se li dona menys valor a la seva veu, a través del que es coneix com a «proposició pirata» (ignorar contribució dones i reconèixer aquestes aportacions quan un home repeteix el que prèviament ha dit una dona) i de la sobrevisibilització mediàtica dels homes (certa paritat al Parlament, però la distribució de les representants polítiques als mitjans, malgrat aquesta paritat, és del 72 % en el cas dels homes i del 28 % en el de les dones).

A més a més, a les dones ens costa més accedir als espais de política a causa de la socialització diferencial de gènere que dificulta el nostre apoderament en aquests espais (coincidència dels atributs de la masculinitat amb els atributs més valorats en política).

Els homes no s’ocupen de la cura de les persones, per la qual cosa tenir fills no és cap fre per a la seva participació política (estudi realitzat durant el mandat de Zapatero: mitjana fills dels ministres homes 2,75, de les ministres dones 0,6; el 88 % dels ministres homes estaven casats, només el 37 % de les ministres dones). Els homes tenen coberta tota la part de cures perquè els la fa una altra persona (dona), la qual cosa els permet accedir a la política lliures de responsabilitats.

La conseqüència de tot això és que les dones estem menys representades en les institucions públiques.

Si bé és cert que el Parlament està força equiparat (darrera legislatura: 56 % homes - 44 % dones), a nivell municipal, les dones estan pitjor representades (64,5 % regidors i 35,5 % regidores) i la situació és encara pitjor pel que fa al repartiment del poder (86 % d’alcaldes homes i només 14 % alcaldesses, 75 % tinents d’alcalde homes i 25 % dones).

Aixídoncs, veiem que, de facto, hi ha unes quotes de poder reservades per als homes a l’àmbit polític i es fa una acció positiva sistemàtica cap als homes: s’afavoreix que els homes accedeixin a la institució. I per tant, per revertir aquest monopoli del poder masculí cal buscar mecanismes de reequilibri i d’acció positiva cap a les dones.

Com a treballadores també estan discriminades les dones a la institució. Sense analitzar la situació diferencial entre les treballadores en plantilla municipal i les subcontractades, s’observa una clara segregació horitzontal —dins de l’Ajuntament, les dones s’encarreguen de l’extensió de les tasques de cura: serveis socials, educació, sanitat, dependència…; els homes, en canvi, s’ocupen de les qüestions a les quals es destina la major part del pressupost municipal: espai públic, urbanisme, seguretat, finances, economia…—. A més de la horitzontal també hi ha una segregació vertical: els càrrecs de responsabilitat (gerents, interventors…) als ajuntaments acostumen a ser homes.

Els riscos laborals també es valoren de manera sexista: no es contemplen els riscos que les dones pateixen a la institució i sí els dels homes (cossos uniformats vs. treballadores socials, netejadores…), i això es veu reflectit en els plusos i complements salarials que uns i altres reben.

A això se li ha d’afegir la violència masclista al lloc de treball (el 15 % de les treballadores municipals han patit assetjament sexual durant el darrer any).

Per últim, tenim una escletxa salarial del 20 %.


Elisa Covelo O’Neill. Màster en Gènere i Desenvolupament, col·laboradora d’Ekona i activista feminista


Quan parlem de feminisme i d’economia feminista sovint costa molt aterrar la teoria a la política pública concreta, llavors aquí es presenta una experiència en aquesta línia: l’anàlisi de la fiscalitat municipal des d’una perspectiva de gènere, realitzada a l’Ajuntament de Barcelona, per encàrrec de la Regidoria de Feminismes i LGTBI. Es va començar analitzant la bibliografia i experiències prèvies, extremadament minses.

L’objectiu de l’estudi era analitzar si existeix un impacte diferenciat de la fiscalitat en homes i dones. Es va partir de la idea que qualsevol política pública que no es faci pensant específicament en la desigualtat de gènere seran favorables als homes.

Es van analitzar taxes i impostos (dins de les ordenances fiscals) i els preus públics.

El repte va ser introduir conceptes bàsics de l’economia feminista en la política pública fiscal, per tal que els impostos municipals no perpetuïn la desigualtat de gènere. Volien observar què ocorre amb la divisió sexual del treball i on quedava el treball reproductiu, tot estudiant els usos del temps, la coresponsabilització de la cura en relació amb la institució, la comunitat i l’àmbit social, tot intentant treure el mercat del centre i posant-hi les necessitats de les persones.

L’àmbit de decisió dels preus públics i de les ordenances fiscals està molt masculinitzat i va costar molt convèncer els treballadors d’aquests espais d’incorporar aquests elements d’anàlisi.

Es van analitzar moltes figures, segons el criteri de quins són els impostos que tenen un volum més gran pel que fa a la recaptació, però també en funció dels que tenen un impacte major (com ara les escoles bressol). Les figures estudiades van ser l’IBI, els impostos i taxes sobre vehicles, les taxes d’ocupació de la via pública amb terrasses, les escoles bressol i el servei d’atenció domiciliària i els hàbits esportius.

A l’hora de procedir a fer l’anàlisi de l’impacte de gènere de les figures tributàries es va observar una manca total de dades desagregades per sexes, tot i que ja es recullen i informàticament no s’exploten de manera desagregada. Per aquest motiu es van fer anàlisis qualitatius, en comptes de quantitatius. Es va dedicar molt de temps a l’obtenció de dades.

Les limitacions autonòmiques i estatals dels impostos municipals també és una qüestió fonamental, que condiciona l’aplicació de polítiques concretes.

En el cas concret de l’IBI, l’impost sobre una propietat d’habitatge (no hi ha dades desagregades de titularitat, però està clar que la propietat és majoritàriament masculina), es calcula sobre els metres quadrats que té la casa, però no es contempla el nombre de persones que viuen a la llar, qui treballa i qui no, és a dir, qui té una renda pròpia i qui no, quin és el nivell de dependència i autonomia dels diferents membres de la llar, per tant, quina càrrega de treball reproductiu no remunerat o remunerat molt precàriament hi ha a la llar… És a dir, es fixa l’impost sense saber què ocorre en cada llar concreta, i es cobra el mateix independentment de la situació concreta de cada llar.

Aquestes van ser les recomanacions finals proposades a partir d’aquest estudi: proporcionar formació bàsica sobre economia feminista i sobre gènere al personal dels departaments d’economia, que per llei les dades es presentin de manera desagregada, introduir indicadors de gènere a complir per tota política pública per tal de mesurar el seu impacte, realització de l’avaluació de l’impacte de gènere de tota política pública.


Naiara Sampedro. Exregidora delegada d’Igualtat de l’Ajuntament de Donostia (EHBildu)


En 2011 EH Bildu va accedir a l’alcaldia de Donostia, després de vint anys de govern del PSE-PSOE, i va suposar un canvi radical en la política feminista, ja que, segons indicaven les tècniques del Departament d’Igualtat, fins llavors aquest havia tingut una bona dotació (de tècniques i pressupostari), però era considerat com el «departament de la dona», amb nul·la incidència sobre la resta dels departaments de l’Ajuntament.

La seva política feminista es va basar en quatre eixos, tot des d’una perspectiva de participació ciutadana:

  • Treballar la transversalitat en tot l’Ajuntament

  • Impulsar la participació des del Departament d’Igualtat

  • Combatre i prevenir la violència de gènere

  • Desemmascarar les desigualtats

En arribar, els va tocar fer el diagnòstic del II Pla d’Igualtat, i van trobar que mancaven moltes dades desagregades. Van fer el diagnòstic de manera participativa, no limitat a les conclusions de les tècniques.

Es va crear una Comissió Interdepartamental a càrrec de l’alcalde per tal que pogués convocar tots els directors a participar en la Comissió i poder «obligar-los» a aportar-hi, i visibilitzar així que no s’estava treballant la perspectiva de gènere en altre departament. En col·laboració amb la Casa de les Dones, creada dos anys enrere, s’hi van organitzar fòrums per tal que les dones poguessin participar en el diagnòstic. El III Pla d’Igualtat també es va elaborar de manera participativa, i es va decidir que Presidència tingués més pes en les polítiques de gènere.

Pel que fa als pressupostos en un inici es va demanar a tots els departaments que incloguessin una «partida lila», la qual cosa tenia molt poca incidència real, a banda que no tots els departaments hi participaven.

Per tal de millorar, van mirar arreu i van reunir-se amb tècniques andaluses, amb qui van organitzar trobades juntament amb el personal dels departaments d’Hisenda, Pressupostos i Finances, responsables últims de l’elaboració de pressupostos amb perspectiva de gènere, i no el Departament d’Igualtat. Van començar per una valoració en clau de gènere del pressupost de l’exercici anterior dels cinc departaments més importants pel que fa a la incidència sobre la població (Benestar Social) i pel que fa a la quantia pressupostària (Urbanisme), les conclusions del qual es van traslladar al pressupost de l’any següent.

Igualment, van aprovar clàusules socials en contractació i compra municipals i es va crear una comissió específica per fer-ne seguiment.

També es va aprovar una «ordenança dels portals», que establia els requisits (il·luminació, materials, racons…) a complir als portals de nova construcció, per tal d’evitar agressions sexuals. Totes les mesures de caire urbanístic amb perspectiva de gènere són senzilles de dissenyar, l’únic que cal és voluntat política i involucrar les dones.

Per últim, en 2009-2010 es va obrir la Casa de les Dones, a partir de la iniciativa del Consell d’Igualtat, la composició únicament femenina del qual va ser modificat perquè fos mixt, a instàncies del PSE-PSOE. Per tal de possibilitar la cogestió de la Casa per part del teixit associatiu feminista de la ciutat, aquesta es va constituir en associació.


Eva Fernàndez. Doctora en vocalies de dones. Activista feminista i veïnal


1974. Darreries del franquisme.

L’accent no s’ha de posar en la iniciativa dels ajuntaments sinó en la manera en què els moviments feminista i veïnal van aconseguir forçar els ajuntaments per crear centres de planificació familiar.

Durant el franquisme es van anul·lar els drets de les dones, les quals han de demanar permís al pare o al marit per a tota mena d’activitat civil. Igualment, tant els anticonceptius com l’avortament estan prohibits. En aquest context sociopolític el moviment feminista es comença a activar cap al 1974, en relació amb la declaració de l’any 1975 com a Any Internacional de les Dones per part de Nacions Unides, la qual cosa obre una escletxa per treballar, que va possibilitar el sorgiment d’un moviment de base als barris vinculat al moviment veïnal, juntament al qual es van crear grups de dones que lluitaven pels drets de les dones.

Entre 1974 i 1976 es consoliden grups d’activistes feministes a cada barri de Barcelona i del seu entorn industrial, en la frontissa entre el moviment feminista i el moviment veïnal va ser molt original i explica la manera en què el feminisme es va estendre de forma molt capil·lar en els sectors populars.

El 1976 es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona, on es va plantejar l’agenda feminista de la Transició, un dels elements claus de la qual va ser el dret al propi cos (avortament i anticoncepció).

Aquest grups van tenir diferents noms: grups de dones, vocalies de dones… Una de les seves principals activitats va ser l’organització de debats i xerrades per la formació i autoformació a través per exemple del grup Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA), amb la complicitat de ginecòlegs joves que també s’hi van implicar. Aquestes activitats també es van oferir des de les pròpies vocalies, les quals, de forma paral·lela, informaven sobre l’avortament i organitzaven grups de dones que anaven a avortar a l’estranger.

Es tracta d’una experiència de desobediència civil feminista que mai no ha estat catalogada com a tal.

A partir de les primeres eleccions de 1979, moltes participants de les vocalies van ser cooptades als ajuntaments. Gràcies a la lluita de les dones, es van obrir nombrosos centres de planificació (fins a 39), segons les condicions imposades per les dones, per exemple, la no medicalització de l’anticoncepció, la promoció d’una sexualitat autònoma de les dones no vinculada a la procreació.

El 1978 es despenalitzen els anticonceptius i els centres municipals van començar a donar assessorament al respecte però, com que l’avortament seguia sent il·legal, aquesta qüestió es derivava als grups de dones.

El 1986, aquests centres van passar a formar part del Sistema General de Salut i es perden els principis feministes que els regien fins aleshores, tot i que en contrapartida es va garantir la universalitat del dret.

A partir de l’acció dels ajuntaments es van consolidar espais com els casals de les dones i els consells de les dones, la qual cosa va acabar d’institucionalitzar una part del feminisme, que ha quedat vinculat a activitats de caire més cultural que no pas reivindicatiu, tot i que encara queden nuclis resistents que segueixen lluitant pel dret a l’avortament ple.




Comparteix aquesta conferència