Enric Navarro. Vocal del Consell Agrari Municipal de València
En l’anterior legislatura el Consell Local Agrari (hereu de les «hermandades agrícoles» del franquisme que després es convertirien en cambres agràries i a partir de 1995 en consells locals i que són una eina molt útil però desactivada en la majoria de municipis) va engegar la iniciativa
Sense Mans.
Primer en l’oposició Compromís va cedir el seu espai en el consell local agrari a Per l’Horta, associació de defensa del territori en la qual hi participen llauradors i ciutadania de la ciutat de València, i comencen a treballar en polítiques locals agràries, sobre les quals els ajuntaments no hi tenen gaires competències, però que sovint no en fan res ni tan sols sobre aquestes poquetes. Fins fa molt poc temps, per exemple, a l’Ajuntament de València ni tan sols hi havia una regidoria d’agricultura tot i la gran extensió de superfície cultivable i cultivada que el municipi té.
A partir de la creació de la regidoria, es van començar a desenvolupar polítiques en dues direccions: la part més política l’executa la pròpia regidoria i la part més lligada a serveis, infraestructures de facilitació del servei agrari queda en mans del Consell Local Agrari, en el qual, per llei, estan representats al 50% els grups polítics municipals i els llauradors, les organitzacions agràries, les comunitats de regants, els ramaders, organitzacions ambientalistes, la universitat…
Van fer un diagnòstic en el qual van detectar els principals reptes existents:
- Millora de la rendibilitat de les iniciatives productores de petita escala
- Treball amb llauradors convencionals per portar-lo cap al model de producció agroecològic
- Polítiques agroalimentàries transversals i participatives, mitjançant la coordinació amb la resta de regidories (sanitat, educació…)
- Creació d’un consell agrari municipal amb participació de consumidors i comerciants.
- Relleu generacional. Aquest és un dels reptes fonamentals, ja que tots els censos agraris indiquen que la majoria dels titulars de les produccions tenen més de 65 anys,
- Dinamització agroecològica de la producció convencional
- Creació de figures de planificació i gestió territorial que incorporin la protecció agrícola (les Corts Valencianes acaben d’aprovar la Llei de l’Horta, amb la qual es protegirà un entorn format per 44 municipis i es crearà un consell de L’Horta)
- Millora d’infraestructures i de serveis per tal d’apropar els productors convencionals
- Gestió de la pesca
Totes les línies d’actuació lligades a cadascun dels reptes estan disponibles en la seva pàgina web.
D’altra banda, l’Ajuntament de València té una comunitat municipal de regants, de més de 500 anys d’història, totalment abandonada en els darrers anys, i que ara estan intentant reactivar. També és important la gestió de la matèria orgànica i la utilització que els mateixos llauradors en feien, des de fa més de 200 anys.
Per últim, és important apropar els llauradors convencionals —que històricament sempre han estat molt tradicionals i conservadors i, per tant, molt reticents a aquest tipus d’apostes— cap als nostres postulats, mitjançant polítiques que els facilitin la seva vida diària i que puguin mantenir la seva activitat requereix desmuntar el discurs de la dreta agrària més rància (que s’ha oposat a la Llei de Protecció de L’Horta) i que el que vol és continuar especulant amb el territori. El recurs sòl i la seva protecció són, en definitiva, la clau de l’estratègia de la feina realitzada pel Consell Agrari Municipal.
Yago Calbet.
Dinamitzador agroecològic i coordinador del projecte Cardedeu Agroecològic
Porta dos anys desenvolupant un projecte agroecològic al municipi de Cardedeu, i des de gener és treballa com a tècnic a l’Ajuntament. La meitat del sol de Cardedeu és no urbanitzable i té força massa forestal i agrícola, amb dos tipus d’iniciatives agrícoles: els productors convencionals i en els darrers cinc anys han sorgit moltes iniciatives agroecològiques, de manera que al municipi hi ha productors d’horta ecològica, de carn, de formatge, de bolets, de pa…, la qual cosa facilita molt la feina. El 2015 es va decidir ajuntar tots els productors agroecològics per tal de conèixer-ne les necessitats, les quals es centraven en la venda i en donar-se a conèixer a la població. A partir d’aquí es va crear un subjecte col·lectiu amb una marca identificativa.
I amb l’entrada de la CUP a l’Ajuntament es va decidir impulsar un espai agroecològic al municipi. Des de llavors s’han desenvolupat diferents iniciatives, que podrien ser interessants per a altres municipis, ja que moltes d’elles són força noves. Pel que fa a les necessitats de venda i visualització es va aprofitar la fira de Sant Isidre que congrega 25.000 a l’any a Cardedeu, però que havia perdut la seva essència, per oferir un espai en el qual els productors locals poguessin donar-se a conèixer, amb la voluntat d’impulsar tant la part productiva com la de consum.
Un altre projecte impulsat a partir de juliol de 2016 és el mercat de pagès setmanal ecològic al municipi, amb quatre característiques pactades amb els productors:
- Només de productors de Cardedeu i municipis limítrofs
- Setmanal, tot i no tenir encara l’ordenança desenvolupada
- Ecològic, tot i no tenir segell oficial
- 70% del producte de la parada propi
Es va intentar buscar l’encaix legal. El que sovint es fa és anar a la Diputació, a la Generalitat… però això és un error perquè només fan que afegir obstacles i el més útil és, per tant, posar-se en contacte amb ajuntaments que ja estan implementant aquest tipus d’apostes, per demanar-los assessorament. Igualment van parlar amb els comerciants del poble per integrar-los en la dinàmica del mercat (no com a productors, però sí amb la seva publicitat, etc.) per generar sinèrgies i perquè no ho veiessin com competència. El mercat va començar a la plaça i sempre va acompanyat d’activitats de sensibilització i lúdiques, per atreure-hi gent. Alguns comerciants deien que ells ja venien producte local i, per tant, es va crear una ecotargeta que es segella cada cop que es compra producte local ecològic (sis vegades en un comerç i quatre a un productor), i en omplir-la es rep un premi.
De cara al sector productor convencional, que és qui més terres té i que també ha de formar part del procés de canvi, es va engegar un programa de formació sobre producció agroecològica. En aquest a línia també van impulsar un programa d’assessorament gratuït, d’abast comarcal, on experts de l’àmbit (i no pas tècnics municipals) aclareixen dubtes sobre producció ecològica… El programa està adreçat a tota la pagesia i a totes les empreses agroalimentàries.
Actualment estan desenvolupant una eina de comptabilitat d’horta ecològica, ja que per a la pagesia sovint resulta molt difícil calcular el cost de producció dels seus productes. També han establert una línia d’ajudes per a fomentar la competitivitat de les empreses ecològiques, i tenen uns quants temes en desenvolupament: banc de terres, cooperativa agrària, jardins comestibles…
Sovint es pensa que l’agroecologia és un
win win que agrada a tothom, però no és cert ja que genera reticències i resistències per part de l’agricultura agroindustrial que ha anat soscavant la nostra sobirania en un procés que encara continua. Així doncs, per afavorir l’agroecologia a més de fer-ne promoció també s’han de frenar iniciatives comercials (Mercadona…) que hi van en contra i, per tant, cal voluntat i valentia política.
Una altra qüestió important és la de la confiança i els controls, i és que tot i que en principi no es demanava segell ecològic hi ha qui «fa trampes» i tot i presentar-la així no tota la seva producció es regeix per criteris ecològics. Pel que fa als processos per impulsar l’agroecologia no cal ficar-se en processos de participació molt prolongats en el temps, ja que qui està en contacte amb la pagesia ja en coneix les necessitats. El que sí que és necessari és estar oberts a rebre les seves aportacions.
I quin és el paper de l’administració pública en tot això? És important que hi estigui a favor, perquè així aporta recursos, i que no hi estigui en contra, per tal de no obstaculitzar-los, però és imprescindible que hi hagi un moviment social organitzat a part de l’Ajuntament per empenyi la institució en la línia corresponent. Per últim, per rebre ajuts, aquests tipus de projectes han de presentar una justificació d’impacte davant de moltíssimes instàncies: Centre de Suport Empresarial de l’Ajuntament, Ajuntament, Diputació, SOC, General, Ministeri i UE.
Anaïs Sastre.
Arran de Terra, Coopcamp - Ateneu Cooperatiu del Camp de Tarragona i horts socials de Montblanc
Ens trobem en una crisi multidimensional (financera, social, econòmica, energètica, climàtica…), i aquí destaca la crisi ecològica causada pel fet que el sistema capitalista neoliberal actua com si els recursos naturals fossin infinits. L’actual crisi ecosocial té com a conseqüència la situació d’emergència social a Catalunya (segons dades de 2015, 67% de les llars té problemes per arriba a fi de mes i el 26% de la població està en situació de risc d’exclusió social i tenim una taxa d’atur del 17%). D’altra banda, ens enfrontem als greus efectes causats pel sistema alimentari global i que afecten a molts àmbits (social, econòmic, polític, cultural) i a nivell global (producció, distribució, consum, residus…). L’empobriment de la població va acompanyat del fenomen de la pobresa alimentària definida per la impossibilitat de tenir accés a una alimentació adequada i saludable a causa de limitacions econòmiques.
Pel que fa a les polítiques d’emergència alimentària de la UE aplicades a Catalunya en els darrers anys, l’any 2013 se’n van beneficiar 322.000 persones, però hi tenim un greu problema, ja que aquest any es van injectar 11,6 milions d’euros en tot el sector de l’agroindústria, que és coresponsable de la situació actual de pobresa alimentària i de pobresa general. Davant d’aquest desastre, seria molt més positiu que tots aquests diners es destinessin a comprar producte ecològic i local per abastir els espais d’ajuda alimentària, amb la qual cosa també es generarien llocs de treball, milloraria la salut ambiental, de les persones, etc. A més a més, les persones pobres als productes que no hi tenen accés són els frescos (fruita, verdura, peix i carn) i als bancs d’aliments, a banda de bastir-se via supermercats —que suposen un gran coll d’ampolla per als productors en tant que monopolitzen la distribució d’aliments— el que donen són els excedents de l’agroindústria i es contribueix a la malnutrició.
Davant de tot això una opció són els horts socials, però la idea seria desenvolupar estratègies en clau de sobirania alimentària i agroecologia per atacar aquests problemes de manera estructural. Els horts socials són una resposta a l’emergència alimentària i Arran de Terra ha elaborat una
Guia per al desenvolupament d’horts socials ecològics, en la qual es recullen casos d’experiències referents i s’hi expliquen les passes a seguir. Per al desplegament dels seus projectes parteixen de la coordinació entre els serveis socials i els departaments de medi ambient dels ajuntaments, i en els debats previs realitzats amb gent que treballava en diferents projectes, aquestes persones no creien que els horts socials fossin una eina d’autoabastiment alimentari, sinó una eina d’oci. Per tant, és molt important destacar que un dels objectius d’aquestes iniciatives és l’autoproducció d’aliments per reapropiar-nos del sistema alimentari.
Pel que fa als horts socials de Montblanc, experiència engegada en 2012, van començar des de la intuïció, i han anat adaptant el projecte amb els anys. Els agents que hi participen són l’Ajuntament (posa els diners), el Consell Comarcal (fa la derivació de les persones cap a aquest projecte via serveis socials), Càritas (aporta voluntàries), associació Xicòria (encarregada de desenvolupar el dia a dia del projecte). No és rellevant qui promogui aquests projectes, el que sí que és que hi participin diferents agents de diferents àmbits, que hi hagi algú amb perspectiva de sobirania alimentària i algú amb experiència en acompanyament psicosocial centrat en l’apoderament, per tal d’evitar caure en l’assintencialisme.
Pel que fa a la seva ubicació, van aprofitar una finca agrària en desús de Montblanc que anava a ser destinada a un polígon i es recomana recuperar finques que sigui una antiga finca de producció, ja que això facilita l’accessibilitat als recursos (sèquies, pous…). També és important aprofitar les capacitats que tingui cadascú per construir el projecte de manera col·lectiva. La finca té 14 parcel·les de 60 m
2 i algunes altres comunitàries per cultius més extensius (carbassa, meló, síndria…). Tothom té clau per accedir-hi. Fan reunions dos cops al mes i hi treballen temes de formació pràctica adreçada a l’autogestió i assemblea d’hortolans.
Una qüestió important és la sortida dels projectes. En el passat no tenien límits temporals, però ara han establert un termini de dos anys, amb formació i acompanyament, i es busquen finques en desús al voltant del poble per ubicar a aquestes persones, de manera que això també contribueix a fer front al problema de l’abandonament de l’horta. Amb això s’assoleix, d’una banda, que aquestes persones segueixin tenint horts i, d’altra, que s’estén l’agroecologia al voltant del municipi.
Materials de referència:
Carles Soler.
Revista Soberanía alimentaria
, associació Menjadors Ecològics, regidor de Babord a l’Ajuntament de Vilassar de Mar
Quan parlem dels menjadores ecològics estem parlant de sobirania alimentària i del dret a l’alimentació. Normalment no sabem què menja la canalla als menjadors escolars, però són un espai molt important per a la transformació del model alimentari.
Actualment, hi ha 10 empreses que acaparen el 60% del negoci de la restauració col·lectiva (menjadors socials, de residències, escolars…): tres multinacionals (Serunión, Sodexo i Eurest), la cooperativa Auzolagun del Grup Mondragón, ISS, l’empresa de Florentino Pérez, Sehrs del català Ramon Bagó, etc. El negoci s’ha concentrat en aquestes poques empreses per culpa de l’Administració pública, la qual, en tots els nivells (municipal, Generalitat, Estat…) donà una major valoració en els concursos públics a l’oferta econòmica que no pas a la qualitat del menjar.
Aprofitant àmbit dels menjadors escolars, es pot fer feina a favor de la sobirania alimentària, a través d’apropar productors i pagesos al consum durant deu mesos que té lloc en aquests espais, amb el consegüent circuit curt de comercialització. Però no resulta gaire senzill, ja que aquesta aposta no es limita a introduir aliments ecològics en els menús de la canalla, sinó de transformar del menú i del model alimentari subjacent. L’alimentació de la majoria de menjadors escolars és globalitzada, deslocalitzada, transformada, destemporalitzada, amb molts fregits, etc. Ens trobem, per tant, amb unes dinàmiques que s’han de transformar, amb producció de temporada, local i ecològica, però aquesta aposta resulta molt més complexa del que podria semblar, per diferents motius: manca de productors per abastir les escoles, manca de cuina en algunes escoles, equips de cuines mancats de capacitats per cuinar com es feia abans.
Imaginem que tenim una escola amb voluntat de transformar el seu menú per incorporar diferents criteris:
- consum de verdures de temporada cada dia (i és que a les escoles es consumeix molt poca verdura)
- disminució del consum de proteïna animal (sovint se’n consumeix tant en el primer com en el segon plat)
- increment del percentatge de producció ecològica
- mínim del 50% del consum provinent de la producció directa dels pagesos
Hi ha factors a tenir en compte en tot el procés, com ara la ubicació de l’escola (ja que cada zona té les seves capacitats i potencials productius), la logística per transportar els aliments de les parcel·les a l’escola, com es reconfigura la manera de cuinar de l’escola, la sensibilització amb les famílies pel que fa al contingut de la dieta i per recuperar la dieta mediterrània. I tot dins d’uns costos assumibles per les famílies.
Un cop establert el marc, quin ha de ser el rol de l’Administració pública? Si no aposten per la sobirania alimentària, si més no que no molestin. I és que actualment molts consells comarcals estan obstaculitzant aquest canvi cap a models de menjadors ecològics. Trobem que en molts casos els consells han assumit la sobirania sobre els menjadors, de manera que les famílies perden la sobirania sobre aquests; igualment, els consells contracten en grans lots per disminuir la gestió de manera que sovint en un sol concurs s’adjudica la gestió de tots els menjadors de tota una comarca. I aquests concursos tan grans sempre els acaben guanyant les grans empreses. Aquest tipus de lots són un gran obstacle per a la transformació dels menjadors escolars.
A nivell municipal passa el mateix. Hi trobem el fenomen de la compra pública alimentària, i aquí entren les escoles bressols, primàries, residències municipals d’avis… I aquí s’ha de treballar perquè els ajuntaments compleixin i potenciïn els criteris esmentats. El que es pot fer als municipis es afavorir el model ecològic en la licitació i contractació d’aquests serveis, en funció de criteris de proximitat, amb un 80% de valoració per a la qualitat del menjar, etc. Però ens trobem amb el fet que l’administració pública no és neutre i que hi ha molts tècnics que bloquegen tota transformació. Per superar aquestes reticències cal demostrar que és possible. A Navàs s’està fent una feina lenta però continuada en aquest sentit, per transformar els menús de la residència d’avis i de l’escola bressol. I aquí convindria enxarxar els diferents ajuntaments amb experiències d’aquest tipus, per a entre tots aprendre dels errors i enfortir el model.
Una reflexió final. Un cop aconseguim en la nostra escola decidir quin tipus de menjar donem en el menú, que hagi canviat el funcionament de la cuina i que les nostres filles estiguin contentes, ens hem de preguntar per on són els pagesos i pageses. Perquè sovint, com que anem molt apretats econòmicament, els pagesos no hi són, tot i que, d’entrada, pogués haver semblant que aquest procés els beneficiaria. I és que si no estem disposades a pagar el que realment costa un kilo de pastanaga o de tomàquet, malament anem. Per tant, és molt important tenir presents els pagesos en tot moment, ja que al final són ells els qui ens alimenten cada dia.
