Albert Noguera. Professor de Dret Constitucional, especialista en processos constituents a Llatinoamèrica i autor de El sujeto constituente (Trotta, 2017)
És necessari canviar la lògica des de la qual la CUP està fent política municipal: fins ara des de la perspectiva del poder constituït i cal començar a fer-ho des de la lògica del poder constituent.
El model o estratègia de poder constituent seguit fins ara al Principat és un model esgotat, a causa dels esdeveniments dels darrers temps. Fins ara aquest model s’aplicava des d’una lògica de política macro, tot deixant el municipalisme a un nivell subsidiari. Ara, un cop esgotat aquest model ens veiem en la necessitat de redefinir la pròpia concepció de poder constituent, per avançar cap a formes més complexes, en les quals el municipalisme passa a tenir un paper fonamental.
La pregunta d’aquesta taula era «Municipalisme per què i per a què?», en relació a la funció i objectius de la política municipal. Doncs, en funció del moment històric aquesta política té un o altra funció: de transformació restringida ( de lluita de classes quantitativa) o de transformació ampliada (de lluita de classes qualitativa).
Fins ara hem estat treballant per la primera opció. En moments d’estabilitat del règim i d’un cert consens en torn a aquest, la política municipal de la CUP ha tingut un paper d’aprofundiment democràtic i de justícia social. Es feia dins d’un marc constitucional, qüestionat però no tancat, que tenia dos tipus de garanties (personals, relatives als drets i llibertats; institucionals, relatives a l’autonomia municipal), en el context de les quals la CUP desplegava la seva feina municipal. Aquest marc era el que definia el nostre programa marc, però actualment ja no té cap sentit, després dels fets de l’1 d’Octubre i de la proclamació de la república el marc constitucional es trenca, així com el binomi drets-autonomia, a conseqüència de l’aprovació de l’Article 155 i de les lleis relatives a l’estabilitat financera.
Així doncs, ja no tenim les eines per desplegar una política de transformació restringida, d’anar guanyant quantitats de benestar, la qual cosa ens obliga a redefinir tota la nostra acció municipal, a partir, ara, d’una lògica de poder constituent.
I com es du a terme aquesta transformació? En primer lloc, és necessari diferenciar entre l’acció política de ruptura o macro i la intersticial o micro. La primera respon a la concepció clàssica marxista, i es centra en les estructures, plantejant-se l’acció política i les transformacions, no a partir dels individus, sinó de les grans estructures político-estatals i dels eixos econòmic i històric (conceptes bàsics: Estat, classe i poder). La política micro o intersticial, en canvi, centra la seva acció en els individus, en les subjectivitats i en les petites interaccions socials com a creadores de noves realitats.
Fins ara tot el pla de ruta que s’havia dissenyat per dur a terme el nostre procés constituent se basava exclusivament en allò macro, on els municipis tenien un paper subsidiari: es plantejava la creació d’una assemblea constituent que concentraria el poder, dins de la qual, a partir del joc de majories i minories, es produiria l’enfrontament agonístic entre classes socials, per veure qui imposava el seu model de república.
Malgrat la potencialitat d’aquest model, sempre hem estat conscients que aquest model estava destinat al fracàs, perquè ens mancaven els dos elements necessaris perquè triomfés: estructures de rebel·lió tant institucionals com societals. És per això que ara ens trobem amb un procés detingut, amb manca d’estructures d’Estat. Però fins i tot, si haguéssim superat aquesta fase, ens haguéssim trobat amb un altre problema: que la manca d’estructures de rebel·lió societat ens hagués impedit implementar un model social capaç de generar benestar social.
En l’Estat social clàssic és l’Estat qui es fa càrrec de prestar els serveis i drets socials, mitjançant la responsabilitat d’execució dels drets, de garantia, directiva o infraestructural i, en tercer lloc, una responsabilitat de finançament. En els darrers anys ha canviat el paper que l’Estat jugava respecte a aquestes tres funcions i es produeix una desagregació d’aquestes entre l’Estat i la societat, i les responsabilitats executiva i de finançament s’han desplaçat cap als agents privats. En la conjuntura actual aquesta desagregació és irreversible, a causa dels límits actuals del capitalisme, de manera que molts drets ja no podran ser prestats per l’Estat.
Així doncs, resulta necessari passar a pensar el camp de lluita dels drets, no en la lògica hegeliana binària d’Estat i societat, sinó segons una lògica triàica, on juntament amb allò públic-estatal i allò societal-privat incorporem allò societat-comunitari, com a espai de solidaritat i interacció entre els membres de la societat, la desagregació de l’Estat cap a la societat pot voler dir privatització, però també comunitarització.
Aquest últim és l’únic model social capaç de generar benestar i dignitat per a les persones i, per aquest motiu, ens fa falta una constitució que reconegui un sector públic fort, i que l’Estat presti els serveis bàsics estratègics (educació, sanitat, transport públic) però molts dels altres serveis o drets (habitatge, cultura, alimentació, medi ambient) només ens els podrem garantir mitjançant formes d’autogestió i autoorganització comunitària i ciutadana. Encara no tenim les estructures societats necessàries per fer-ho, perquè la nostra societat no està ni culturalment ni organitzativa preparada per això. No tenim unes xarxes de poder popular suficientment grans per absorbir totes aquestes competències que tradicionalment exercia l’Estat i que ja no ho fa.
Davant d’aquestes dificultats, no podem dissenyar un procés constituent clàssic com estava previst des de les estructures macro, i hem de redefinir formes més complexes i lentes, basades en un model de procés constituent mixt, dual o de doble carril, que combini formes rupturistes amb d’altres intersticials. És a dir, que les formes d’acció política macro s’han de combinar amb les micro, les quals operen a través de la dialèctica del dret constitucional menor d’anticipació i el de consumació. Entenent que el dret pot ser tant la causa com l’efecte de les transformacions jurídiques, el primer s’anticipa a la realitat per modificar-la mitjançant la imposició de normes jurídiques. El segon, el de consumació, funciona a la inversa, i el dret el que fa és reconèixer o incorporar jurídicament unes transformacions que ja s’han produït en l’esfera social o cultural.
En el nostre cas, en absència d’estructures de rebel·lió institucionals i societals, no podem dur a terme processos constituents ni via el dret d’anticipació (perquè l’Estat ens impedeix convocar una assemblea constituent) ni via el dret de consumació. Això ens obliga a replantejar-nos els processos constituents dins la lògica de la dialèctica entre els dos tipus de dret constitucional. El Parlament i el Govern estan limitats per a actuar, però comptem amb els ajuntaments, amb més de sis-cents dels quals amb majoria independentista, i des d’aquí es pot implementar el dret constitucional menor, a través d’actes de microruptura, com ara no pagar els impostos a l’Agència Tributària espanyola sinó a la catalana o a través de l’articulació republicana de totes les competències que en mans dels ajuntaments o de la potenciació de l’autoorganització comunitària. A mesura que els ajuntaments vagin implementant el dret menor d’anticipació, això anirà generant un procés de sedimentació, de creació de subjectivitats, d’institucionalitats… que alhora van engendrant normalitat i normativitat social, i deixant sense efecte el dret oficial, que ja no es correspon amb les demandes de la societat.
Per tant, a partir d’aquesta dialèctica entre aquests dos tipus de dret, es pot anar construint de manera molt més lenta estructures de rebel·lió institucional i societat sense disposar inicialment ni d’estructures d’Estat ni d’una societat culturalment preparada per a això. Tot això ens obligar a redefinir la nostra concepció sobre el procés constituent i a pensar en formes més complexes i lentes que incloguin les dues escales. La idea seria per tant, a nivell macro intentar crear una assemblea constituent, que ens la invalidaran de seguida, però que permetrà mantenir obert el conflicte amb l’Estat, i paral·lelament, des de l’àmbit municipal, dur a terme aquest procés constituent real, que és molt més lent però que ens ha de portar a la creació de les estructures necessàries per a constituir república
Laia Estrada. Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona, membre del Secretariat Nacional de la CUP
És interessant recuperar la idea de per què defensem que l’ADN de la CUP és municipalista i que la nostra eina per excel·lència és el municipalisme. El motiu és perquè ens permet treballar amb major proximitat amb la gent, en dos sentits: d’una banda, permet una diagnosi real sobre les condicions de vida i problemàtiques de les classes populars que requereixen esser abordades en primera instància, sobretot perquè necessitem sumar moltíssima més gent al nostre projecte d’independència; d’altra banda, és una eina d’intervenció molt més directa que la via parlamentària.
La realitat dels darrers mesos ens ha mostrat que malgrat tot havia de ser fàcil, amb una transició de la llei a la llei pacífica, quan l’Estat espanyol ha mostrat la seva cara ha quedat clar que en el moment de confrontació amb el poder qui va estar disposat a sortir al carrer va ser la gent dels nostres municipis a través de les organitzacions més fortes que en aquest cas va ser l’estructura encara embrionària dels CDRs. Als municipis, tenim l’obligació de ser clars i de dir que nosaltres no hi anem a gestionar millor sinó a construir una alternativa i a impugnar tot un sistema, i això requereix tres qüestions fonamentals: en primer lloc, contribuir a desemmascarar el sistema capitalista patriarcal de l’Estat espanyol, i a mostrar aquelles decisions que els ajuntaments prenent sense tenir en compte les nostres necessitats (i aquí s’ubica la lluita contra la corrupció, que ajuda a visibilitzar el destí que se li dona als nostres diners); en segon lloc, tenim el deure de facilitar l’apoderament popular, tot desemmascarant les falses estratègies participació ciutadana, des d’una voluntat de fer pedagogia; i, per últim, hem d’explicar que municipalisme no és localisme, és a dir, que no es tracta d’ocupar-nos únicament de les coses que afecten el nostre municipi, sinó treballar des d’una òptica local però amb perspectiva de construcció nacional.
Així doncs, necessitem coordinar-nos per identificar les qüestions urgents que requereixen una resposta desobedient i en clau de creació d’estructures, tenint molt clar que, per molt determinats que estiguin els ajuntaments, si el carrer no està ben organitzat. D’altra banda, quan parlem de processos de lluita municipalista, no ens estem referint a la institució sinó als processos comunitaris que tenen lloc als nostres pobles i ciutats, i la nostra tasca és facilitar l’existència d’aquests processos.
Per últim, hem de ser molt conscients de totes les limitacions existents dins de la legislació actual, els que imposen els lobbys als nostres municipis per defensar els seus interessos (el cas de la brossa, n’és paradigmàtic). Així doncs, malgrat la bona voluntat que podem tenir ens trobem murs que imposen coacció directa o indirecta, amb l’ajuda sovint dels mitjans de comunicació que pretenen desacreditar el nostre projecte. I és que és important elaborar un programa marc a partir del qual ideem la manera de construir la república des dels nostres municipis, però allò fonamental és contribuir a l’organització popular, és a dir, hem de contribuir a la vertebració de la unitat popular que sigui capaç d’esdevenir poder popular per després fer front a totes aquestes limitacions. En aquest sentit hem de reflexionar sobre la supeditació que sovint fem de les iniciatives polítiques a les institucions.
Una altra tasca pendent que té el municipalisme és arribar als sectors de les classes populars que no se senten interpel·lats pel projecte republicà o independentista, per explicar-los que això no va de projectes etnicistes, sinó amb guanyar qualitat de vida, de manera que la nostra acció quotidiana en els nostres municipis ens ha de permetre fer pedagogia en aquest sentit.
Maria Ballester. Regidora de la CUP a l’Ajuntament d’Arenys de Munt, membre del Secretaria Nacional de la CUP
Els conceptes bàsics són persona, acció, col·lectivitat. Persona, en tant que subjecte dels drets i les llibertats, i col·lectivitat, en tant que única manera de defensar i exercir-los. La col·lectivitat és una qüestió bàsica en la nostra feina als municipis, ja que constantment interpel·lem a la unitat popular i a la participació ciutadana, que a nivell teòric queden molt bé, però a l’hora de dur-los a terme, s’observa una gran manca d’aquesta cultura col·lectiva i de participació en causes col·lectives, i aquesta és la idea fonamental que trobem darrere de la unitat popular.
L’escenari de l’acció col·lectiva pels drets i llibertats és el municipalisme, i aquest és, per tant, un espai de sobirania, A més, aquesta acció col·lectiva es contraposa al sistema capitalista i patriarcal que pretén negar els nostres drets i llibertats, bloquejar l’acció i destruir la col·lectivitat, perquè és aquesta la garantia que puguem lluitar pels nostres drets i llibertats. Així doncs, el municipalisme, entès dins del marc d’aquests tres eixos, és la resposta i la contraposició al sistema capitalista.
I què ens trobem quan arribem a les institucions? Que l’eina que tenim entre mans és exactament allò contra el que estàs lluitant, i aquesta és la contradicció dins la qual hem de treballar, tant a l’oposició com al govern, totalment condicionat pels lobbys, el caciquisme i les herències del Règim del 78. I ens trobem, per tant, amb la situació que l’eina que tenim per avançar és la pròpia trampa que cal combatre. Això ho veiem en el dia a dia, a l’hora d’aprovar pressupostos, ordenances fiscals…
I en aquest context amb allò que contem és la crítica i la força que la gent al carrer ens adreça quan estem en la institució, és aquesta la força que ens permet continuar endavant, de manera que, mentre fem ús d’aquesta eina que és la nostra trampa, siguem constantment interpel·lades per la unitat popular i pel municipalisme no institucional. Així doncs, la nostra raó de ser, allò que ens guia, la nostra eina fonamental és, precisament, aquesta unitat popular, arrelada sempre al carrer.
