Elena Idoate. Economista i membre del Projecte Sobiranies
Abordem la sobirania com a eina superadora del capitalisme i de construcció de país.
El concepte
sobirania és veia servir a tot arreu, però sense una definició clara, i ara que s’ha abandonat, potser caldria reprendre’l. Habitualment s’utilitza en relació amb les institucions, sovint vinculat a la reivindicació d’un estat sobirà, també es fa servir en relació a la sobirania municipal, etc. però sense reflexionar entorn al context que ens trobem, on el paper de les institucions està subordinat a uns interessos i poders externs. En el nostre cas a la Unió Europea.
Dins del Projecte Sobiranies han volgut conjugar les sobiranies en plural, tot parlant d’àmbits i subjectes plurals i diversos, amb la voluntat de vincular el concepte amb les condicions materials de vida, no des d’una perspectiva economicista basada en valors monetaris, sinó des de la perspectiva de les relacions polítiques i econòmiques que possibiliten gaudir d’una vida digna. Igualment, contemplen les sobiranies des d’un enfocament comunitari, més enllà de la institució, la qual hauria d’estar subordinada a una estratègia de sobiranies, de manera que el centre passi dels mercats i les institucions, a la comunitat.
Segons algunes definicions sobre el concepte de
sobirania que es fan servir a Amèrica Llatina, s’entén per sobirania l’organització col·lectiva de la satisfacció del desenvolupament humà, de manera que s’ha de crear un àmbit de reproductibilitat social, on cadascú dels individus que conformen la societat trobin la capacitat de reproduir-se com a persones.
La hipòtesi de partida a l’hora d’apostar per les sobiranies és que en el món actual hi ha dos models socials contraposats. D’una banda tenim la societat neoliberal capitalista, en la qual els beneficis van en detriment de les condicions laborals, de vida, mediambientals... de les persones, en definitiva, de la reproducció social i que externalitza les tasques de cures cap a les dones. Davant de tot això, hi ha un altre model basat en el bon viure. I és que el model neoliberal, no només la condicions socials de vida, sinó la mateixa vida humana s’està trencant, i és per això que necessitem un altre model. L’aposta clàssica de la democràcia és incapaç d’avançar cap al bon viure.
Per això s’aposta per les sobiranies com a estratègia per superar una política degestió de la misèria que ens porta a barallar-nos per les engrunes, que, a més a més, ja no pot ni tan sols sostenir la reproductibilitat de la vida i el que cal, per tant, és apostar per la transformació del sistema reproductiu, tot posant al centre un concepte de vida interdependent, vulnerable, amb una diferent concepció dels temps, dels treballs.
Aquesta lluita no és irrealitzable i exigeix un procés d’acumulació de forces, i ja hi ha espais que compleixen les característiques de transformació des de les sobiranies. La principal aposta seria, per tant, davant del lliure mercat recuperar les sobiranies per avançar cap a una estratègia de model econòmic endogen, autocentrat i superador del patriarcat.
I com és concreta això a nivell municipal?
- Recuperant la gestió directa dels serveis públics externalitzats, perquè el capital no pugui controlar, monopolitzar i condicionar la seva gestió.
- Trencant l’aliança entre el poder municipal i el poder econòmic privat i sovint transnacional i acabar amb els entramats d’inversió públic-privades, que fa que el capital acabi decidint el model econòmic dels nostres municipis.
- Establint un control popular dels àmbits que siguin necessaris per a la vida i superant el sotmetiment als xantatges de l’IBEX35, del FMI, etc.
- Implementant un model autocentrat amb un desenvolupament econòmic endogen, basat en els propis recursos, que desplega les potencialitats del territori de manera coherent amb el medi ambient i amb la cultura local, i que es centra en les necessitats, en el valor d’ús, i no en les activitats més rendibles.
- Partint de les necessitats de les persones més vulnerables i trencant amb la divisió sexual del treball i la divisió entre l’esfera pública i la privada. La reproducció de la vida s’ha d’incorporar a l’àmbit col·lectiu i social. Cal per tant establir una simbiosi que interioritzi en els processos productius la pròpia reproducció de la vida.
Quins instruments es poden fer servir des de l’àmbit local per avançar en aquest esquema de sobiranies?
- Els serveis públics, els quals han de ser d’accés universal i han de treure del mercat i de les llars les activitats més bàsiques de cura de la vida i s’han d’assegurar col·lectivament.
- Xarxes de producció i consum local. Cal refer els circuits de producció i consum transnacional, els quals, quan passen pel territori dels PPCC i de l’AMB, només ens deixen mercaderies (físiques: objectes, humanes: turistes), i hem de bastir una estructura de xarxes més curtes, amb una producció i una distribució que estiguin més a prop. Aquestes xarxes interrelacionades tindrien un gran nivell d’autogestió.
- La planificació social que el lliure mercat ha restringit o, fins i tot, prohibit, via normativa comunitària. Els municipis han de pensar en quin model de desenvolupament volen per transformar el model econòmic i per repartir la renda i abordar així, una de les qüestions més urgents que tenim, que és acabar amb la pobresa i reduir la concentració de riquesa. Per això existeixen diferents instruments (renda bàsica, acompanyada de l’accés gratuït als serveis públics bàsics, etc.) que es podrien contemplar.
Jordi Almiñana. Tècnic de sobirania alimentària de l’Ajuntament de Navàs
Per què els municipis apostem per la sobirania? Experiència pràctica concreta de Navàs
La CUP va entrar al govern de Navàs en 2011, juntament amb ERC, i després de guanyar les eleccions municipals de 2015, assumeix l’alcaldia amb set regidors i majoria absoluta, la qual cosa li permet desenvolupar tot el seu programa polític. El 2016 l’equip de govern es va reunir amb el Grup de Treball per les Sobiranies, per revisar les polítiques desplegades des de 2011: havien treballat el tema de l’alimentació, mitjançant una prova pilot de sobirania alimentària, i en els darrers mesos també s’han desenvolupat projectes de sobirania energètica i, de manera molt incipient, de sobirania residencial. L’aposta de futur, fins a 2019, és fer xarxa més enllà del municipi.
El projecte Navàs Sobirania Alimentària busca intervenir en tot el procés de producció alimentària (cultura i coneixement locals, producció encapçalada per la pagesia local, transformació, distribució basada en circuits curts, consum de proximitat i governança com a forma de presa de decisions més democràtica).
En l’àmbit de la sobirania energètica, el municipi produeix energia renovable que permet estalviar a l’Ajuntament i possibilita el retorn al territori i l’economia circular. Tenen en projecte una caldera de biomassa de 500kW que s’instal·larà en el complex esportiu municipal, i també fan servir energia fotovoltaica a l’escola, al pavelló municipal, etc. Igualment, tenen mesures d’estalvi energètic (lluminària pública en led), i també desenvolupen campanyes de conscienciació i de coresponsabilitat.
Per què aposten per les sobiranies? Perquè permeten marcar un horitzó polític al qual intentar arribar, un horitzó que permet orientar l’acció política municipal i avançar, dins la lògica de la Brúixola de Taifa, cap a la transformació del model, en el marc en que ens trobem de disjuntiva entre el model neoliberal i la recuperació del sentit de la vida. Així mateix, les sobiranies són una bona eina d’aprenentatge, que permet provar i anar ajustant polítiques que es van corregint constantment a través de la pràctica, i també permetre anar desplegant i construint el nostre projecte estratègic de construcció d’una república socialista i feminista als PPCC.
I com es fa això? Hi ha moltes eines:
- Municipalitzacions: Navàs hi té una experiència molt clara, ja que tret el cementiri, algun servei de manteniment i serveis de cures tenen pràcticament tot municipalitzat. Entre l’Ajuntament i l’empresa municipal tenen 160 treballadores, d’un municipi de 6.000 habitants.
- Participació real del poble als ajuntaments
- Pressupostos participatius: tothom està implementant aquesta eina a tot arreu. Permet anar ampliant la capacitat de decisió i que la part que pot decidir el poble sigui cada cop més gran
- Processos participatius reals, no cosmètics, de manera que allò a decidir no estigui prèviament acordat i sigui veritablement sotmès a processos deliberatius amb la població
- És molt important destinar-hi recursos econòmics, personals, tècnics i materials
- També és important anar encertant i equivocant-nos… i aprendre practicant
Amb qui es fa? Amb la gent organitzada (a Navàs no n’hi ha gaire, tret d’algunes entitats), però no ens hi podem limitar, ja que si no ens oblidem de tota una massa de gent que sempre queda exclosa perquè no està ben inserida en la societat i, tot i que és una de les coses més difícils, hem de veure com incorporem els col·lectius més desfavorits.
Què és el que fan? El marc de referència és la Matriu-Brúixola de Transformació del Grup d’Alternatives del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Es basa en aquests eixos:
- Propietat no privada
- Processos reproductius
- Redistribució basada en el dret a una vida plena
- Presa de decisions democràtiques
- Valors en el procés de transformació
També hi ha una proposta, més internacional, plantejada per Michael Lebowitz, recollida en el seu llibre
El triangle socialista, que reivindica:
- La propietat social dels mitjans de producció
- La producció organitzada per les treballadores
- La satisfacció de les necessitats i objectius socials
I què es pot fer als nostres municipis? Doncs tant si estem governant, com a regidores, com des de fora de la institució, s’ha d’intentar garantir que el poble sigui qui mana i que el govern obeeixi. El més important és imaginar, pensar... però sobretot actuar, sense por a equivocar-nos.
És cert, però, que existeixen algunes limitacions:
- Pressupostàries i de recursos, ja que els nostres municipis estan molt endeutats i molt sovint no podem deixar de pagar el deute, per les cotilles legals, etc.
- La Llei Montoro imposa limitacions en la contractació de personal
- El cos tècnic-administratiu de les institucions exerceixen moltes resistències internes al canvi
- Les competències a nivell municipal són força limitades
De cara al futur, encara tenen un any per treballar i volen desplegar un programa de desenvolupament municipal (i regional) de les sobiranies (2019-2023), així com promoure la creació de xarxes regionals de coneixement i d’acció per recuperar les sobiranies, per tal que els pocs ajuntaments que estan aplicant polítiques transformadores puguin arrossegar a la resta de tècnics i governs cap al canvi.
I tot això, per què? Perquè des dels municipis podem construir els Països Catalans: trencant les divisions administratives imposades pels Estats espanyol i francès, construint les nostres regions a partir de la cooperació quotidiana tot deixant de banda les diputacions i els consells comarcals, de manera que creem estructures superiors als municipis i a les comarques, a partir de les quals anar construint els PPCC.
