Isabel Vallet. Exassessora per a temes de municipalisme de la CUP i exdiputada de la CUP-AE
Cal començar a partir d’una lectura del moment actual: un moment en el qual s’han normalitzat els efectes de la crisi capitalista i en el qual el capitalisme aguditzarà l’explotació de la classe treballadora i de les classes populars, per quatre motius:
El col·lapse de la producció de valor nou, que té a veure amb la crisi de valorització del capital i amb el procés de substitució del treball per tecnologia, en una cursa interminable per la competitivitat de les empreses.
La finitud dels recursos naturals i l’avenç de l’explotació d’aquests recursos.
La crisi de cures, ja que totes les polítiques d’austeritat imposades des de diferents instàncies han afectat els serveis públics de manera que la prestació d’assistència s’ha desplaçat a les llars i, per tant, a les dones.
Les institucions estan acceptant les rescissions marcades pel capital lligades al deute, al dèficit, etc., rescissions que se solen solventar amb privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics.
Així doncs, la política de municipalització és una manera d’abordar la col·lisió entre dos models: el model propi de la reproducció de la vida i el model propi de la reproducció del capital. I aquí en primer lloc cal veure quins serveis tenim ara per a poder formular la nostra alternativa als PPCC a 2018. I quina és la situació actual aquí i ara? Que els serveis públics estan sotmesos a processos de mercantilització, des dels anys vuitanta acullen el dogma liberal de l’externalització dels serveis de manera que el mercat entra a prestar els serveis de manera directa i indirecta, i ens trobem que el panorama dels serveis públics municipals és devastador, ja que la prestació de serveis suposa un percentatge del PIB molt alt del qual el capitalisme en vol treure rèdit.
Municipalitzar els serveis públics no comporta només la reducció dels costos dels serveis, en tant que es deixa de banda la lògica d’extracció de plusvàlua. La municipalització és una passa més per retornar els serveis a la propietat pública, per garantir-ne la universalitat i, sobretot, la qualitat, ja que en la recerca del benefici dels serveis qui sempre pateix les conseqüències són la qualitat (per tant l’usuari/benefactor) i les condicions laborals de la gent que hi treballa.
Nosaltres no podem fer municipalitzacions i mantenir les condicions laborals preexistents, ja que la municipalització del servei ens permet millorar els drets de les treballadores, d’igualar salaris entre dones i homes, de millorar categories, de millorar retribucions, de reduir la temporalitat i la precarietat, essent tots aquests alguns dels objectius de les municipalitzacions.
Un dels altres motius centrals pels quals hem de municipalitzar serveis és perquè això ens permet posar els serveis sota control i participació popular, però no com ho fa BEC a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, que ha generat més de dos-cents mecanismes de participació, però cap d’ells vinculant.
Per què és important municipalitzar per avançar en la propietat social dels mitjans de producció? Aquí ens necessari ubicar-se en el marc teòric de les sobiranies, que neix d’uns plantejaments marxistes i beu del triangle socialista de Michael Lebowitz i de la Matriu de Transformació del Seminari Taifa, que ofereixen una brúixola per saber si el que estem fent va en una bona direcció en clau de recuperar propietat. Aquests dos elements de referència estableixen quatre criteris que les municipalitzacions haurien d’incorporar:
Superació de la propietat privada. Pot semblar una qüestió menor ja que en serveis prestats pels ajuntaments són aquests qui acostumen a tenir la propietat tot i que la gestió estigui externalitzada, però sí que té impacte, ja que la gestió i la titularitat 100% pública permet recuperar part d’allò en mans del mercat per al control i aprofitament comú.
Un altre debat necessari (abordat en la passada Escola d’Estiu) és el relatiu al tipus de propietat dels nostres serveis públics: pública, comunitària, cooperativa… Aquesta qüestió és clau, ja que sovint quan els ajuntaments proposen la municipalització d’un servei públic no tenen en compte el mètode de gestió concret i aquí entra el joc si dins de la gestió directa s’opta per una manera indirecta de prestació del servei. I és que dins de la gestió directa hi ha diferents models de gestió possibles (entitats públiques empresarials locals, societats anònimes, organismes autònoms…). En funció d’això la municipalització comportarà, o no, la millora de les condicions laborals, la recuperació de la propietat o simplement un canvi de gestió supeditat al règim privat.
Una vegada municipalitzats els serveis s’ha de tendir a la universalització del servei deixant de banda lògiques d’explotació. Exemple: la municipalització del servei menjador d’una residència d’un municipi pot permetre garantir la universalització de l'accés a l’alimentació (cas de la Carmanyola Solidària). Això obliga a anar més enllà del simple canvi de gestió i a pensar que a banda de poder oferir més drets, es pot fer a més a més de manera universal.
Poder horitzontal: participació popular en la gestió del servei.
Municipalitzar està de moda, però no totes les municipalitzacions ens valen. Aquestes ens han de servir per avançar en oferir més drets, per avançar en la propietat pública, per avançar en la lluita contra les externalitzacions. La política de municipalitzacions, per tant, s’ha de situar dins d’aquesta lògica, ja que, en cas contrari, seríem simples gestors sense horitzons polítics.
Jordi Colomer. Assessor de serveis municipals de Sabadell
Els grans grups acaben monopolitzant molts serveis. A banda dels 66 milions anuals, hi ha l’import corresponent a l’abastament de l’aigua, que no està inclòs i que la patronal del negoci de l’aigua valora en 1.600 milions d’euros anuals. A això se li ha d’afegir el negoci de la depuració d’aigües i el del manteniment del clavegueram (aquest últim entra dins de 66 milions).
Pel que fa al sobrecost que suposa la gestió privada, les dades sobre aquesta qüestió es poden trobar en un informe emès pel Tribunal de Comptes en 2014 amb dades de 2012.
Segons el dogma neoliberal la gestió privada és més eficient, però això seria en cas que hi hagués mecanismes de competència, i els usuaris poguessin canviar de proveïdor, però en els serveis públics municipals ens trobem amb una situació de monopolis captius, on ningú no pot canviar-se de companyia de recollida de residus, per exemple.
És per això que quan es modifica la llei i s’estableix que els municipis hauran de gestionar els seus serveis de la forma més sostenible i eficient, en el fons s’estava enfocant cap a la gestió privada, per això de la insistència en el dogma eficiència = gestió privada. Però es pot interpretar d’una altra manera i cada vegada que s’acabi una concessió toca fer un estudi econòmic per tal de valorar si és més adient la gestió directa o la indirecta. Així doncs, cada vegada que s’acabi un contracte s’ha d’exigir un estudi que demostri quin tipus de gestió resulta més eficient i sostenible.
D’altra banda, quan ens diuen que la titularitat és pública i que l’únic que és privat és la gestió, el que són privats són els beneficis generats i també hi ha una qüestió a la qual han renunciat la majoria de municipis: la fiscalització del servei, i resulta fonamental tenir recursos tècnics i humans per controlar el compliment de contractes de gestió de serveis. I és que, per definició, és impossible complir amb totes les condicions dels contractes, ja que la lluita en què les companyies entren a l’hora de presentar ofertes fa que finalment ofereixin més coses que les que realment poden complir, des de la confiança que els ajuntaments no tenen els recursos necessaris per fer-ne seguiment.
Aquest seguiment, a més, permet un coneixement estret del funcionament del servei que possibilitarà la gestió directa un cop rescindits els contractes. I és que, a partir dels anys vuitanta es van anar desmantellant tots els serveis tècnics, de manera que la majoria d’ajuntaments que no gosen prestar el servei és perquè no saben com fer-ho. Així doncs, és fonamental destinar dins del pressupost municipal recursos per al seguiment i control dels serveis. A partir d’aquí es pot començar a qüestionar-se el compliment dels contractes.
Exemples concrets lligats als dos grans contractes típics als ajuntaments: el de recollida de residus i neteja viària i el d’abastament d’aigües. L’Ajuntament de Sabadell ha començat a fer seguiment del contracte de la recollida de residus hi ha vist d’una banda que no s’estaven complint totes les condicions i d’altra que la companyia estava generant més despeses en el capítol de despeses general i benefici industrial que el que havia promès en la seva oferta. Quan l’Ajuntament exigeix a l’empresa que compleixi el contracte, aquesta reacciona dient als treballadors que haurà d’acomiadar gent per culpa del control municipal.
La mateixa situació trobem en els contractes d’abastiment d’aigua, en els quals els municipis assumeixen totes les despeses que la companyia té, a les quals se’ls afegeix un percentatge de benefici industrial (entre 6-16%). En el cas de Sabadell, l’empresa té garantits dos milions d’euros de benefici anual i està pressionant els sindicats grocs de nou dient que per culpa de la revisió de tarifes de l’Ajuntament hauran de fer fora gent. De nou, és clau conèixer tots els números, ja que això ens dóna eines per poder desmuntar tota aquesta dialèctica d’aquestes empreses.
Fa anys dèiem que era molt important que el servei d’abastament d’aigües estigués regulat mitjançant una taxa, ja que la legislació diu que els serveis universals, obligatoris, que es presten en règim de monopoli han d’estar articulats a través d’una taxa (tribut municipal aprovat via ordenances fiscals, segons un estudi realitzat pel municipi, amb dades municipals, i els ingressos s’han de col·locar dins del pressupost municipal). Al sector privat l’interessava que fos una tarifa, ja que es tracta d’un preu privat sotmès a autorització pública, amb dades econòmiques aportades per l’empresa, que és qui decideix presentar propostes de pujada a l’Ajuntament, el qual pot informar favorablement o no, però no té potestat d’aprovar-la o no. Aquestes propostes es traslladen a la Comissió de Preus, en el qual també estan representades les empreses del sector. L’última Llei de Contractes del Sector Públic, però, s’ha carregat aquesta distinció, i ara ja no serà una taxa sinó una tarifa la que regularà el preu de l’abastiment d’aigua, de manera que el control públic en va desapareixent. Un argument més, per tant, per fer gestió directa.
Pel que fa a la subrogació de personal, segons la disposició addicional 26 de la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2017, el personal que estigui fent serveis a través d’empreses concessionàries no podrà adquirir condició d’empleat públic. L’única limitació que això comporta és que el personal subrogat no pot convertir-se en personal públic, però com que l’Estatut dels Treballadors diu que han de ser subrogats, són subrogats com a personal que treballa per a l’Administració pública però sense ser empleats públics: no podran promocionar dins de l’Administració però el seu lloc de treball estarà garantit, sense haver de passar cap examen ni oposició.
En definitiva, continuem tenint mecanismes per poder internalitzar els serveis públics. Cal estudiar-los i ser capaces de crear equips que facin tota aquesta feina tècnica, ja que la majoria de municipis ha perdut aquesta capacitat i els funcionaris han assumit unes dinàmiques molt porugues que fa que trobin impossibles moltes coses que no ho són. I és que en el món dels treballadors municipals hi trobem tres terços: un terç molt bo que es creuen els serveis públics, el terç de funcionaris públics que són una colla de corruptes i, per últim, hi ha el terç dels cremats. I es tracta de localitzar el primer terç per treballar-hi, d’intentar motivar el terç dels cremats i d’obrir expedients als corruptes.
[FCC ha interposat una demanda per un import de dos milions d’euros contra Jordi Colomer per delictes contra la seva honorabilitat, per haver redactat un informe tècnic dient que havien estafat diners a l’Ajuntament].