Sònia Farré. Membre de la Xarxa Municipalista contra el Deute Il·legítim i les Retallades
Totes les mesures que s’havien començat a aplicar amb l’excusa del control del deute estan empitjorant arrel dels tractats de lliure comerç. Vistes les dificultats de fer entendre a la societat el fet que les mesures contra el deute estaven lligades a l’àmbit estatal, des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute van fer un gran esforç per aterrar tots els seus plantejaments a nivell local, i hi ha hagut molts grups a nivell municipal tant als PPCC com a la resta de l’Estat que han treballat qüestions com el deute, la transparència, la participació…
Vist que l’àmbit municipal és on més es pot apoderar la gent i on més es pot activar la base social des de la qual treballar el tema del deute, des de la Plataforma van decidir impulsar la Xarxa Municipalista contra el Deute Il·legítim i les Retallades. En aquesta xarxa hi participen organitzacions polítiques, agrupacions d’electors i moviments socials, de manera que treballen conjuntament gent que està a les institucions com fora. Té tres objectius fonamentals:
Derogar totes les lleis estatals derivades del canvi de l’article 135 de la Constitució Espanyola, sobre estabilitat pressupostària
Promoure processos d’auditoria ciutadana en els quals, a través de processos d’aprenentatge col·lectiu, es pugui veure s’ha generat el deute il·legítim i quin altre sistema econòmic alternatiu volem construir
Fer pedagogia i fomentar l’apoderament respecte el tema del deute.
La xarxa fa campanyes sobre qüestions estratègiques (deute, modificacions legislatives…), també van fer una campanya per denunciar els entrebancs legals a les municipalitzacions i a la inclusió de clàusules socials dins dels pressupostos municipals i també generen espais per compartir experiències dels diferents municipis i entre totes crear la bibliografia sobre el tema, que actualment és molt minsa. Treballen sobre els següents àmbits: transparència, participació ciutadana, auditories sobre la gestió de les polítiques públiques i sobre altres extrems, remunicipalitzacions, inclusió de l’Economia Social i Solidària en les clàusules de contractació, qüestions de fiscalitat i corrupció, etc.
En el cas de les auditories sobre el deute, analitzen aquests punts:
Com s’ha contret el deute (elements que puguin indicar que la manera en què s’ha contret el deute fa que aquest sigui il·legítim)
Condicions amb que es contrau i si s’escau revisar-les (cosa perfectament legal)
Finalitat amb el que s’han contret els deutes
Buscar irregularitats en les contractacions de deute
La Iolanda Fresnillo explica molt bé tot el procés en l’article “Deute, sobirania i feminisme: per un impagament feminista del deute”. Aquest ha de ser integral i ha d’incorporar elements com ara l’economia feminista i l’ecologia, ja que es tracta d’abarcar tots els aspectes de l’economia, i no només els de l’economia productiva o remunerada. per donar una visió global de la situació.
Per últim, està la qüestió dels tractats de lliure comerç. Després de l’aprovació del CETA ara hi ha una nova onada de tractats d’aquest tipus pendents d’aprovació en els propers mesos (el tractat de Singapur, de Vietnam, de Mercosur, amb Mèxic o el TISA), i a més a més hi ha els tractats d’inversió. Davant les crítiques als tribunals d’arbitratge lligats als tractats de lliure comerç, ara volen crear un Tribunal Multilateral d’Inversions, per dirimir totes els conflictes lligats amb aquests temes. Així doncs, tot el que veníem denunciant en relació amb la crisi del deute (desregularització del mercat laboral, del sector sanitari, etc.), s’està gestionant ara via aquest tipus de tractats d’inversions, els quals inclouen tot allò que no exclouen, de manera que tot allò que no s’exclou explícitament queda dins del seu abast. Un cas seria el de la gestació subrogada, que si no s’exclou de manera explícita dels tractats de lliure inversió quedaran legitimats. Aquests tractats i aquests tribunal consoliden el poder absolut per a les corporacions, deixant-nos pràcticament sense cap drets a les persones, ni tan sols per denunciar-los. A França, per exemple, s’està impulsant una iniciativa, que hauria de fer-se extensiva a tot Europa, per tal d’obligar les empreses a complir amb els drets humans de manera vinculant, cosa que actualment no està garantida.
Sergi Cutillas. Economista especialitzat en el deute i membre d’Ekona
Existeixen diferents sistemes de finançament, diferents sistemes fiscals municipals, i l’ideal seria tenir un model integrat en el qual tots els nivells administratius compartissin part de tots els impostos, i no pas el sistema segregat que tenim actualment, en el qual l’Administració municipal és la part més perjudicada. Aquest model està a l’origen de l’escassetat municipal i de la «crisi del deute» o la «insostenibilitat» de les finances municipals, que es posen com a pretext per a les retallades. Tot i així, els municipis cobreixen gran part dels serveis socials i es troben en una contradicció: manca de recursos i demanda de serveis socials per part de la ciutadania.
Amb la crisi de l’euro i la doctrina de shock europea s’estableixen límits de dèficit estructural molt més estrictes, de manera que els ajuntaments no poden endeutar-se i han de destinar tot el superàvit a pagar deute. A conseqüència d’aquestes polítiques, en els darrers anys la despesa dels ajuntaments ha passat de 74.000 milions (2010) a 57.000 milions (2016). Veiem, doncs, com tant la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera com la Llei de Racionalització de les Administracions Locals (transposició a l’àmbit municipal del Pacte Fiscal Europeu que va causar la modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola) imposen aquesta austeritat que fa que els ajuntaments tinguin molts menys recursos que uns anys abans, amb una caiguda del 23%, que suposa que els ajuntaments són un 23% més petits que a l’inic de la crisi.
Canviant de tema, i responent a la pregunta relativa a la via per fer banca pública municipal, hi ha dos camins, per aconseguir una llicència bancària:
la via tècnica consisteix a presentar una sol·licitud davant el Banc d’Espanya, qui, un cop confirmar que es compleixen els requisits, fa la comunicació pertinent al Banc Central Europeu, l’òrgan amb la potestat última des de l’aprovació, en novembre de 2014, del Mecanisme Únic de Supervisió de la Unió Bancària.
la via política, que és la que permet que l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) sigui un banc, a través d’una llei aprovada al Congrés dels Diputats. L’ICO, per exemple, està supervisat per l’IGAE (Intervenció General de l’Administració de l’Estat), el qual té un conveni amb el Banc d’Espanya, al qual li fa de regulador. A Catalunya, l’equivalent de l’ICO seria l’Institut Català de Finances). Aquest no té llicència bancària però compleix amb totes les regulacions per ser un banc, amb seguiment de l’IGAE. Tot i això, no se li reconeix condició de banc per raons estrictament polítiques, per tal d’evitar que aquest banc públic funcionés com a eina del Govern de la Generalitat.
És important conèixer les vies per a la creació de banca pública i ser molt conscients de les barreres existents i de com, fins i tot la via tècnica, està políticament condicionada i supeditada als interessos de les elits. Així doncs, hauríem de pensar més en els mecanismes actualment existents per poder trobar-hi escletxes.
D’altra banda, és important conèixer quin és el context actual a nivell europeu, per tal de definir l’estratègia a seguir: a l’Eurozona s’està contemplant l’aprovació de reformes, per tal que aquest pugui continuar operativa, ja que malgrat estar estabilitzada continua en crisi, i entre Macron i Merkel volen crear un fons monetari europeu i reformar el Mecanisme d’Estabilitat Europeu (fons de rescat europeu creat quan van començar les crisis de l’euro). El volen transformar en un FMI a l’ europea (o a l’alemanya), per mantenir Europa a través de l’austeritat, i sense cap voluntat de mutualització de deute i de redistribució de la riquesa o de crear un sistema de transferència fiscal Nord-Sud. Aquest nou fons tindria la capacitat d’intervenir països, d’imposar austeritat i de fer seguiment de les diferents economies. Seria com tot el que tenim ara (Montoro, FLA, UE, Comissió Europea) però amb encara més capacitat d’intervenció i sense cap mecanisme democràtic de control, tot això controlat per l’Eurogrup i per un futur ministeri europeu d’economia (alemany-francès). Venen temps d’inestabilitat política i financera molt més grans dels que hem vist en els darrers anys.
En conclusió:
Des del municipalisme disposem d’eines limitades per fer front a tot això.
Per combatre al neoliberalisme, s’han de combatre fonamentalment dues coses :
Lliure circulació de capitals, imposada des dels anys 70, en tant que aquests capitals tenen la capacitat d’actuar com a mecanismes de coerció i fer xantatge als Estats i als sistemes polítics.
Treure poder als bancs centrals independents i a la banca privada, per tal de recuperar la capacitat de controlar el cicle econòmic a través del control democràtic sobre la liquiditat de l’economia i del crèdit. Sense control sobre la moneda i sobre el crèdit no hi pot haver democràcia ni sobirania, sinó la plutocràcia que actualment tenim
Al municipalisme pot ocupar-se de bastir de liquiditat, a través de la fiscalitat, a tots els projectes emancipadors, i això només és possible de manera coordinada, a través d’un desbordament del municipalisme, de manera que en ser molts i molts els municipis que, dins dels marges establerts per la legalitat vigent, empenyen en una direcció concreta resulti molt difícil al capital i a l’Estat xafar les diferents alternatives que neixen a nivell local.
Tot i que des dels municipis no es pot crear banca pública en el curt termini, sí que es pot recorre a la banca ètica i a les cooperatives de crèdit i fer servir, per exemple, subvencions per cobrir al morositat de préstecs, que a la pràctica suposa un apalancament. D’aquesta manera es pot generar liquiditat a través del sistema bancari «amic».
Carlos Sánchez Mato. Exregidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Madrid (Ahora Madrid) i responsable de Política Econòmica d’Izquierda Unida
Per a què volem la sobirania financera? En primer lloc, cal deixar clar que la posició política que Sánchez Mato defensa, en tant que activista en contra del deute il·legítim dins la i militant d’Izquierda Unida, no coincideix amb el programa polític desplegat des de l’Àrea d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, ja que aquest programa representa la posició possible dins d’un marc legal molt determinat i amb un equilibri de forces molt concret. Ahora Podemos governa en minoria a l’Ajuntament de Madrid, i s’ha de recolzar en el PSOE. Això no vol dir que no es pugui fer res, sinó que a qui fa coses, gens revolucionàries, normalment li costa el càrrec.
Quina era la situació de Madrid, que compta amb un pressupost agregat de 5.300 milions d’euros, quan van arribar a l’alcaldia? Era la ciutat més endeutada de la UE, no en termes per càpita, però sí en termes globals Europa (va arribar a superar els 7.700 milions d’euros). El procés de sobreendeutament va anar lligat a polítiques fiscals pròpies de les limitacions recaptatòries dels ajuntaments. Quan ells van arribar al govern, el juny de 2015, el primer que van fer va ser declarar que la seva forma de finançar la ciutat no seria amb un nou endeutament. Vam apostar per l’endeutament zero. Van decidir, per tant, que les seves polítiques públiques es basarien en vies d’obtenció de recursos alienes a l’endeutament. Així doncs, en comptes de demanar crèdits als bancs van cancel·lar els contractes amb les agències de qualificació de risc.
A l’hora de definir les seves polítiques es van basar en l’«enfocament de les necessitats», és a dir, en comptes de limitar-se a veure com es distribueixen els recursos disponibles, es fa una radiografia de les necessitats existents, consultant les diferents àrees municipals, per a, a partir d’aquestes necessitats, definir les polítiques públiques i el pla de govern i proporcionar els recursos necessaris, tot prescindint del crèdit bancari. Això han fet durant dos anys i mig, temps durant el qual les inversions han crescut en Madrid un 103% i el gast social o inversió social el 73%, tot anant molt més enllà que la Llei d’Estabilitat Pressupostària i la Regla de Despesa.
Han fet, per tant, una aposta per un pressupost expansiu basat en les necessitats, amb la voluntat de llançar un missatge profundament ideològic, cosa que han aconseguit, ja que el deute ha disminuït sensiblement, després d’augmentar la despesa social, no així el capítol 3, de despesa financera, que ha disminuït radicalment, i ara paguen molt menys interessos (de 340 milions anuals han baixat a 100 milions).
Pel que fa a la política fiscal, aquesta ha estat molt limitada per les limitacions amb què els ajuntaments compten en aquest àmbit. Però sí que hi ha opcions. Per exemple, cobrar-li una taxa per l’ús de l’espai públic als caixers a les entitats bancàries (mesura de poc impacte pressupostari, menys d’un milió d’euros, però de fort calat ideològic). Una altra via d’increment dels ingressos ha estat a través de la contribució urbana, altament regressiva en tant que només es pot imposar un únic tipus en funció del valor patrimonial dels habitatges. En aquest cas, s’ha modificat el tipus aplicat als immobles destinats a activitats econòmiques, de manera que han imposat un tipus diferenciat més elevat per exemple a hotels de valor patrimonial superior als 800.000 euros. Una altra mesura ha estat l’aplicació d’una modificació a l’alça dels trams més alts de l’IBI de superfícies comercials, instal·lacions esportives, sector turístic, etc., que permet augmentar els ingressos en cent milions d’euros més cada any, afectant només el 0,7% dels tenidors.
Es veu, per tant, que aquestes polítiques fiscals que han permès eliminar la servitud cap a les entitats financeres han tingut el seu efecte: reducció del deute a pràcticament la meitat del que hi havia quan van entrar a l’Ajuntament, increment de la despesa social i de la inversió en infraestructures, en la línia del reequilibri territorial. És per a això que volem la sobirania financera.
Conclusions:
A nivell local, la banca pública no és factible ja que l’àmbit de la banca ha de ser necessàriament supramunicipal (en el marc actual del sistema capitalista i la UE) i la banca perquè tingui sentit en l’àmbit públic ha de ser banca de dipòsits (amb capacitat de capta estalvis) no només d’inversió i per això cal una certa mida.
En tot cas, en l’àmbit municipal, la sobirania financera és possible sense necessitat de tenir banca pública.
Una qüestió fonamental és la realització d’auditories del deute i de les polítiques públiques concretes que han propiciat aquest sobreendeutament. I, en el cas de Madrid, ni tan sols pagant el deute els han «deixat respirar», la dreta política i econòmica ha fet «causa general» contra el govern de la ciutat de Madrid.