Xavi Milian. Membre del Grup de Treball de Sanitat de la CUP
Tot i que tenia l’encàrrec de parlar sobre la corrupció en la sanitat i el cas Innova, comparteix unes reflexions sobre la relació entre el sistema sanitari de la CAC i paper del poder local:
El model sanitari públic a Catalunya ve determinat per la Llei d’Ordenació Sanitària (1990) coneguda com a Pacte de Xavier Tries. Es va establir un model en el qual la sanitat no es gestiona directament des de la Generalitat, que és qui en té les competències, sinó que la Generalitat es limita a garantir l’accés de la ciutadania a la sanitat pública, a través de diferents prestadors de serveis, és a dir d’altres agents externs (empreses privades, fundacions, ajuntaments i consells comarcals), els quals gestionen hospitals i centres d’atenció primària (CAP). La CUP és l’únic partit que qüestiona aquest model. En entrar al Parlament de Catalunya la CUP va abandonar el Pacte Nacional per la Sanitat.
Tot i dir-se sistema sanitari, no ho és pas, és un no-sistema: No hi ha un departament que gestiona les necessitats sanitàries de la ciutadania. A més quan es parla de sistema sanitari, només ho fan en referència als hospitals i als CAPs, deixant de banda l’atenció a la salut mental (totalment privatitzada), l’eix sociosanitari (residències de gent gran i de persones dependents, insertes dins de Benestar Social), el transport sanitari, el telèfon d’emergències (061), etc. És a dir, hi ha tot de serveis que formen part dels sistema sanitari però que estan gestionats des d’altres departaments, i institucionalment no es consideren com a part del sistema sanitari.
D’altra banda, la Generalitat ha renunciat a planificar la política sanitària. La Generalitat no desenvolupa una política en funció de les necessitats dels usuaris de la sanitat pública i allò que determina a on es destinen els recursos públics (no gestionats des del Departament sinó des de CatSalut) és la competència entre els diferents prestadors de serveis. Així doncs, allò que guia el repartiment de recursos econòmics i la planificació del sistema sanitari no són les necessitats de la ciutadania, sinó el grau de poder de cadascun dels prestadors de serveis.
Això comporta que el que preval en aquest sistema no respon als interessos dels usuaris i de l’Administració, és a dir, tenir cada cop menys malalts, sinó que a aquest sistema li interessa que cada cop n’hi hagi més, ja que d’aquesta manera més podran facturar les empreses prestadores de serveis sanitaris. Veiem, doncs, que les polítiques de la Generalitat no es centren en resoldre els determinants socials de la salut, sinó en finançar hospitals (que hauria de ser el darrer escenari al qual arriben els usuaris de la sanitat) en detriment dels CAPs i les polítiques de prevenció i millora de la salut.
A més a més, aquest sistema es gestiona, des dels anys noranta, a través dels principis de la «nova gestió pública»: aplicació del model neoliberal que gestiona els serveis públics com si fossin empreses, de manera que es prioritzen les necessitats econòmiques per sobre de les relatives amb la salut de les usuàries.
El sistema sanitari pivota sobre tres potes, i actualment només en té una en compte:
L’Administració, responsable de garantir el sistema sanitari
Les treballadores, que fan possible el servei
Les usuàries que fan ús dels serveis sanitaris.
En el nostre sistema ni les treballadores ni les usuàries es tenen en compte a l’hora de definir la gestió i coordinació de la sanitat.
I quin és el paper dels ajuntaments? En els casos dels municipis i consells comarcals que gestionen hospitals i centres sociosanitaris, com que els ajuntaments presten uns serveis les competències dels quals no pertanyen als municipis sinó a la Generalitat, afecta directament en la qualitat de vida de la ciutadania dels municipis, en tant que han de fer malabars econòmics. En el cas dels municipis que no gestionen cap hospital, no tenen cap paper en les polítiques sanitàries de les seves poblacions.
Què poden fer els ajuntaments? Potenciar una competència que sí que tenen, la salut publica, així com potenciar les polítiques de salut pública que facin que la ciutadania tinguem un millor estat de salut i haguem d’utilitzar menys sistema sanitari. També poden millorar les seves polítiques socials en matèria d’inversió socials, habitatge, urbanisme…, la qual cosa redundarà en una millor salut de les veïnes i veïns.
Per últim, els ajuntaments haurien de potenciar la prestació directa dels serveis sanitaris per part de la Generalitat, que és qui té les competències, amb una única xarxa d’hospitals, CAPs, centres de salut mental, centres sociosanitaris, etc., per tal que actuessin com a un servei públic i no com a un negoci deficitari. També és important potenciar la participació de les usuàries en la planificació del sistema sanitari públic, de manera que les veïnes siguin partícips de la diagnosi comunitària de les necessitats de cada barri i poble en matèria d’assistència i prevenció sanitàries. S’ha d’avançar, per tant, cap a la cogestió popular dels centres sanitaris, en la línia del que es fa a Veneçuela.
Nines Maestro. Membre de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat de Madrid, exportàveu de la Comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats d’Espanya, metgessa i tècnica superior en salut pública. Membre de Red Roja. Recentment ha publicat el llibre Crisis capitalista y privatización de la sanidad (Cisma, 2013).
Explica que va estudiar salut pública a Cuba, la qual cosa va determinar totalment la seva formació professional i, sobretot, la política i la humana. A Cuba va aprendre que la salut, la malaltia i la mort prematura depenen en molt poca mesura (només un 10 %) del sistema sanitari, segons constaten tots els estudis sobre salut pública. Així doncs, els ajuntaments tenen moltíssimes competències en relació amb la salut pública, si accedir a un govern municipal realment signifiqués tenir el poder, si bé hi ha coses que sí que es poden fer. La primera, preparar la població perquè tingui consciència de la seva capacitat d’organització per poder enfrontar el 90% dels factors que influeixen sobre la seva salut.
Quan va ser diputada al Congrés espanyol es va aprovar la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, quan abans era de Salut Laboral, matís molt rellevant: totes les qüestions de salut laboral van passar a ser competència de les mútues privades en comptes del sistema sanitari. Tot i que es va contemplar que els sistema sanitari pogués aturar la producció en cas de riscos per a la salut dels treballadors, no es va aprovar.
Sabem que a més inversió en prevenció de riscos laborals menys beneficis empresarials. D’altra banda, en zones industrials el risc d’emmalaltir de càncer de pulmó feia insignificant el fet de fumar o no fumar. I és que juntament de tots els factors que intervenen sobre la mort prematura o la malaltia evitable (relacionats amb l’estructura de classes d’una societat i amb el seu nivell de desenvolupament), la desigualtat de classe és el més important: la classe obrera no només deixa el salari que li roba el capital i hores de treball, també es deixa anys de vida. Ens trobem que en societats amb el nivell de desenvolupament de la catalana, hi ha una diferència d’onze anys en l’esperança de vida de mitjana. I això té a veure amb la salut laboral i la contaminació, però també amb tots els factors que s’acumulen i concentren en el cas de la classe treballadora.
D’altra banda, és impossible millorar la sanitat pública sinó se n’expulsa el paràsit fonamental: el capital privat dins del sistema sanitari. Abans de col·laborar amb el Règim del 78, el PCE i el PSOE deien que era impossible parlar d’un sistema sanitari públic si no es nacionalitzava la indústria farmacèutica. És a dir, no només cal expulsar a tota empresa privada (incloent-hi cooperatives de metges, en tant que empreses amb ànim de lucre que avantposen els beneficis per sobre de qualsevol altre objectiu). En la mateixa línia, la indústria farmacèutica no és només capital privat, sinó que també és la màfia organitzada, i controla totes les baules del sistema sanitari en tots els països capitalistes. Mitjançant la seva influència en els poders públics, eviten l’ús de mecanismes de prevenció de salut.
I és que la indústria farmacèutica controla avui el desenvolupament del sistema sanitari, de manera que l’oferta controla la demanda (tots els congressos de totes les especialitats mèdiques estan finançats per la indústria farmacèutica). Recomanació d’un llibre prologat per Joan Ramon Laporte, principal expert en aquesta indústria, titulat Medicamentos que matan y crimen organizado (Los libros del lince).
El poder municipal ha de ser una eina en el camí cap a la construcció del poder polític. Com deia el Che Guevara (era metge), «per cuidar la salut de les persones cal fer la revolució». Només quan el conjunt de les treballadores d’un país siguin capaces de treure’s de sobre el paràsit del capital i pugin organitzar la vida en funció únicament de les necessitats de la immensa majoria amb els recursos que tinguem podrem dir que estem fent servir el nivell de desenvolupament que tenim a l’abast.
Una anècdota de 1848, any de la publicació del Manifest Comunista, en la zona minera de Silèsia ocupada per Prússia, va haver-hi un gran problema de diarrees que estava causant moltes morts entre els miners, i llavors hi van enviar un patòleg per veure què passava. Després de tres mesos allà, va redactar un informe adreçat al Govern, dient el següent: cal que la gent s’expressi i estudiï en la seva llengua, cal separar l’Església de l’Estat, cal eliminar les formes de producció no cooperatives, cal millorar el transport, la gent ha de triar lliurement els seus representants… Quan li van dir que això era un informe polític i no públic va afirmar que la medicina és una ciència social i que la política no és més que medicina en gran escala.
Carlos Alvarado. Ex viceministre de Salut de Veneçuela i rector de la Universitat de Ciències de la Salut Hugo Chávez Frías
Comença fent una salutació revolucionària, chavista, solidària de la República Bolivariana de Veneçuela a totes les participants de la Conferència.
Parla sobre la Missió Barrio Adentro i la construcció del sistema públic nacional de salut.
Quin és el context veneçolà? És, segons l’article 1 de la Constitució, «una república lliure i independent […] els valors superiors de la qual són la vida, la llibertat, la justícia, la igualtat [i] la solidaritat». Té trenta-un milions d’habitants, 335 municipis i 1.136 parròquies. El país té una ubicació estratègica en termes militars i la més gran reserva petrolera del món. Durant el segle XX, va patir dues dictadures de vint-i-vuit i deu anys, lligades a les concessions atorgades a les empreses dels EUA.
Entre 1980 i 2000 es van aplicar polítiques econòmiques neoliberals, amb aquestes conseqüències:
desinversió en el sector públic i foment del sector privat
desarticulació i fragmentació del sistema de salut (més de quatre-cents sistemes diferents)
privatització directa i indirecta de tots els serveis de salut
creixement desproporcionat del sector privat
predomini d’allò curatiu
abandó del nivell d’atenció primària i tancament d’ambulatoris, centralització als hospitals
descuit de l'activitat preventiva
organització del treball al servei dels interessos dels gremis patronals
abandó dels protocols de diagnòstic i tractament (dictats per les empreses farmacèutiques)
formació del personal de salut adreçada a l’enfortiment del model biomèdic curativista hegemònic
creixement de població sense atenció garantida
creixement de les assegurances d’hospitalització, cirurgia i maternitat
disminució dràstica de presència d'estudiants de medicina provinents dels sectors populars
promulgació de lleis neoliberals de salut i seguretat social
…
La resposta política davant aquell model imposat va ser en primer lloc el Caracazo (1989), com a rebel·lió popular de la població, amb més de dos-mil morts. El 1992 va haver-hi un intent de cop d’estat, i va ser quan va sortir a la palestra pública el comandant Hugo Chávez, amb una proposta obertament antineoliberal i antiimperialista, i per impulsar una revolució pacífica i electoral.
Els primers assoliments de la revolució bolivariana van ser l’aturada immediata de totes les lleis de salut i seguretat social, l’eliminació de tots els sistemes de recuperació de costos en els hospitals i es va llançar una proposta de salut que s’inclouria en la Constitució. Una qüestió fonamental va ser la invitació permanent a la mobilització popular, i així van néixer els comitès de salut.
Es va desplegar un pla nacional de formació en salut per formar els metges en les comunitats i no únicament en les universitats. Avui dia hi ha 25.000 metges formats en les comunitats, que estan assumint el lideratge en salut a Veneçuela. Anteriorment el 99% dels metges formaven part de l’oposició i estaven imbuïts en les polítiques neoliberals.
Missió Barrio Adentro: va néixer en 2003 en el municipi de Libertador de la ciutat de Caracas. Tots els establiments mèdics estaven tancats i l’alcalde, a través del Conveni Cuba-Veneçuela va demanar l’assistència de metges cubans, i es van integrar en la comunitat a través dels comitès de salut. Aquella iniciativa va tenir tant d’èxit que els metges I metgesses cubanes es van desplegar per tot el país. De seguida van començar a formar als metges que els substituirien. El 95% de consultoris populars de Veneçuela estan formats per metges locals formats dins d’aquest projecte. Són metges de la mateixa comunitat, i el comitè de salut s’encarrega de persones, històricament excloses de la carrera mèdica, per formar-se com a metges, i ara són els metges i metgesses de les seves comunitats.
A partir de l’aposta d’avançar cap al socialisme, es va decidir que aquest no es decreta sinó que s’ha d’anar construint, i és sota aquesta lògica que s’organitza el sistema de salut a Veneçuela:
Hi ha la xarxa d'atenció comunal, l’organització de base, composta per consells comunals, dels quals formen part els comitès de salut.
Aquests comitès de salut estan al voltant dels consultoris populars (més de quinze-mil). Consten d’un equip bàsic de salut, constituït per un/a metge/ssa, un/a infermer/a o un/a promotor/a integral de salut acompanyats d’un comitè de salut. Treballen dins d’un àrea d’influència, juntament amb els altres moviments socials vinculats a la salut, de manera que el sistema de salut, la xarxa comunal, no està constituït únicament pels establiments de salut sinó que inclou a tots els espais de les missions socials (d’alimentació, d’ensenyament, d’ocupació…). Aquests consultoris populars es reuneixen entre si en el que anomenem àrea de salut integral comunitària. Cada àrea té uns deu consultoris i un centre de diagnòstic integral (amb sala d’emergències, de parts de baix risc i de rehabilitació integral). L’objectiu d’aquestes àrees és resoldre els problemes de salut sense que la gent hagi d'anar a l'hospital.
El fonament filosòfic d’aquest sistema és considerar la salut com a part del Bon Viure, del viure vivint, impulsat des de Bolívia i Equador, i que té a veure amb concepció original de la salut de les comunitats indígenes, basada en l’harmonia amb la natura i la salut vista des del col·lectiu.
Un altre element fonamental és la determinació social del procés de salut/malaltia: les persones es posen malaltes o no en funció de la societat on viuen i de la distribució del poder, del treball i de la propietat dels mitjans de producció.
La salut col·lectiva és un altre concepte nou sorgit a Llatinoamèrica de gran importància a Veneçuela, juntament amb la participació protagònica de les comunitats i dels comitès de salut, els quals participen no només als consultoris sinó també en la direcció dels hospitals.
A Veneçuela i al món coexisteixen dos models:
el model hegemònic, on la salut és vista com una mercaderia i se centra en la malaltia i en la curació, dominat pel complex mèdic industrial, fragmentat, deshumanitzat i estimulador del consumisme
el model alternatiu es basa en la salut col·lectiva, entén la salut com a dret social fonamental, se centra en la promoció de la salut i la prevenció, està orientat per les necessitats reals de la població, té l’humanisme com a premissa i promou el rescat d’allò natural i dels sabers ancestrals.
Visca els pobles lliures! Visca la revolució socialista!